<![CDATA[Ara Andorra - Ariadna Trillas]]> 10 <![CDATA[Pedro Fontana: "Si cauen les vendes, és lògic que la banca financi menys"]]>

El grup Áreas té bars i botigues en diverses estacions, aeroports i àrees de serveis. Un termòmetre perfecte de l'economia. ¿Alguna esperança a la vista?

]]> <![CDATA[Jordi Mercader: "Podem vendre tan car com els alemanys"]]>

¿La indústria ha estat menystinguda els últims temps?

]]> <![CDATA[Rosa Esteva: "A Espanya no mana ningú i no funciona gairebé res"]]>

Com li agrada jugar amb els espais!

]]> <![CDATA[Stop a l'immigrant… europeu]]>

Suïssa, que com constatem aquests dies manté els braços ben oberts als diners encara que vinguin del pobre sud, es prepara per restringir l'accés de qualsevol ciutadà de la UE que provi de guanyar-s'hi la vida. Tem per les conseqüències que l'onada migratòria que arriba a la confederació pugui tenir per a la seva economia.

]]> <![CDATA[Juan José Brugera: "Estem condemnats a entendre'ns i a pactar"]]>

¿És cert que va dir que no hi va haver bombolla immobiliària?

]]> <![CDATA[Xavier Torras: "Les obres amb compromís acaben interessant al públic"]]>

"¿Veu com el piano és al costat del públic? És així durant l'obra. No l'hem posat aquí per a l'entrevista", s'afanya a dir Xavier Torras (Barcelona, 1980) tot just veu entrar el fotògraf al petit Teatre Almeria, a Gràcia, on s'acaba de renovar l'espectacle Over the moon, amb direcció de David Pintó. La música de Torras i les veus d'Ivan Labanda, Elena Gadel, Víctor Estévez i Patrícia Paisal sostenen l'espectacle. El pianista va començar a tocar el piano als set anys. Aviat va descobrir que sense no s'expressava igual. Quan era adolescent ja dirigia els seus companys de classe en petites obres musicals que havia compost ell mateix, de les quals ara diu que s'avergonyeix. Ha estat professor a l'escola de teatre musical Memory i director musical d'obres de gran format com Mamma mia! i Jesucristo Superstar , i d'espectacles com Live in burlesque a El Molino. Dirigeix OrquestART i ha ensenyat cant a presos al programa El coro de la cárcel .

]]> <![CDATA[L'ajust s'acosta als Estats Units]]> A Europa fa temps que sentim parlar d'austeritat. Però l'any 2013 serà el primer en què probablement els Estats Units agafaran les tisores i protagonitzaran un gran ajust fiscal. Perquè, convertits en una mena de vetocràcia , apujar els impostos als EUA s'ha revelat d'allò més complicat.

]]> <![CDATA[Loïc Wacquant: "La majoria dels rics no es mereixen ser-ho"]]>

Com veu la crisi un europeu instal·lat als EUA?

]]> <![CDATA[Gérard Depardieu i l'eix París-Berlín-Moscou]]>

L'actor Gérard Depardieu és un declarat partidari de Nicolas Sarkozy, que a França no deixa de guanyar popularitat d'ençà que no n'és el president. Qui sap si, a més de fugir de la pressió fiscal de François Hollande amb els més rics, aquesta circumstància inspira la rendició de l'actor a "una gran democràcia" com Rússia, que li ha lliurat un nou passaport.

]]> <![CDATA[Jerome Clayton Glenn: "Sortirem de l'endeutament creant nova riquesa"]]>

Crisi, violència, pobresa, canvi climàtic... Per què sosté que no tenim dret a ser pessimistes?

]]> <![CDATA[L'any de l'advocat Peña Nieto]]>

Una creuada contra la fam i el compromís de reduir els homicidis a la meitat en un any són els reptes més immediats que ha plantejat el nou president mexicà, Enrique Peña Nieto. Aquest advocat, de 46 anys, serà sens dubte un dels personatges claus del 2013: té entre mans la transformació de la segona economia de l'Amèrica Llatina.

]]> <![CDATA[El Japó vota sota l'ombra de la Xina]]>

No hi ha cap país desenvolupat al món, cap, amb uns comptes públics tan empantanegats com els del Japó. I el seu deute públic, equivalent al 224,3% del PIB, i un dèficit del 10,1%, segons les previsions de l'OCDE per al 2013, tenen molt a veure amb el fet que els japonesos vagin a les urnes diumenge, i no l'any que ve, com els hauria tocat. El Japó votarà per primera vegada després de la catàstrofe de Fukushima, abocat altre cop a la recessió, sensibilitzat com mai pel debat antinuclear, preocupat per les conseqüències socioeconòmiques de l'envelliment de la població i enmig d'una creixent tensió militar amb els veïns, començant per la Xina.

]]> <![CDATA[Boig conegut abans que savi per conèixer]]> Ara els ciutadans nord-americans ja coneixen les limitacions de Barack Obama, sobretot amb un Congrés dominat pels republicans. No hem vist la mateixa empenta que el va dur a la Casa Blanca el 2008. Si aleshores dominava el pànic per l'esclat de la crisi financera, avui som lluny de viure segurs i confiats en el futur. I, instal·lats en un estat d'incertesa crònica, calen, com mai, lideratges forts. Passa a Catalunya, a Espanya, a Europa. I també als EUA. La campanya americana no ha resultat gaire inspiradora. Però si ens fixem en el mormó Mitt Romney, exfundador de Bain Capital, finançat pels grans bancs d'inversió, podem admirar la seva habilitat per canviar de cara quan ha calgut per obtenir la nominació republicana. Al final de la cursa, era un centrista. La combinació de prometre grans retallades, més despesa militar i comptes públics equilibrats (amb un dèficit del 8%), sumada a un possible canvi de política monetària, només obria incògnites. Val més boig conegut que savi per conèixer.

]]> <![CDATA[Donar crèdit a un projecte amb risc]]> A l'empresari no li solen agradar les fronteres, tret de les barreres que li salven la vida, com va passar amb els aranzels xinesos i el tèxtil català abans d'esdevenir cendres. Però aquí parlem d'una altra cosa. Vivim en uns temps en què l'empresari que pica a la porta d'un banc amb un projecte fantàstic sota el braç es troba un elevadíssim nivell d'exigència sobre el seu pla de negoci. Fa cinc anys que escolta que els projectes de risc ja no són dignes de crèdit, o surten massa cars. És lògic que ara apliqui la filosofia imperant a l'estat propi, i que pensi en l'impacte econòmic, ni que sigui a l'inici, en la incertesa de ser o no ser a l'Europa de l'euro, o en l'estupidesa d'un eventual nou boicot, sobretot després de tant de temps batallant contra la crisi. És encoratjador que els empresaris donin suport desacomplexadament a l'estat propi. Però encara seria més bonic que poguessin parlar sense complexos fos quina fos la seva posició. O que callessin. Si no, donarem la raó al senyor Aznar sobre una fractura social que ara no existeix.

]]> <![CDATA[Les indecises, les decisives]]> El febrer del 2010, per primer cop la proporció de dones en la força laboral d'assalariats dels EUA (excloent militars, treballadors agrícoles i autònoms) va superar el 50%. I resulta que aquestes dones voten més. Segons l'oficina del cens dels EUA, l'índex de participació femenina a l'elecció del 2008 va ser del 66%, quatre punts més que la masculina. El 2004, semblant. Les dones van ajudar a dur Obama a la Casa Blanca i, tot i el desencís sobre la seva gestió, els sondejos auguren que li són més fidels, però també que formen bona part del planter d'indecisos en joc. Toca festejar. Obama, que va forçar una llei per equiparar salaris per sexes, es projecta millor com a defensor de la igualtat. Però els americans volen sobretot que els treguin de la crisi. Si, segons la terminologia del senador Mourdock, es compleix "la voluntat de Déu" i l'escollit és Romney, esperem que no torni a parlar de l'esforç de trobar dones qualificades per ocupar alts càrrecs, i que no li tornin a portar carpetes plenes de dones per triar. A menys que vulgui tornar a esdevenir el rei de les xarxes. No es perdin Bindersfullofwomen.tumblr.com.

]]> <![CDATA[Molt soroll per gairebé no res]]> Els dirigents europeus hauran de decidir aviat fins a quin punt el Fons Monetari Internacional (Christine Lagarde, una ex dels seus!) ha embogit, o si accepten que l'impacte de les retallades escanya cada cop més el creixement de l'economia i les classes mitjanes i baixes. Si Brussel·les, per exemple, acaba donant encara més temps a Espanya per reduir el dèficit -quan el 7 de novembre presenti les previsions de decreixement pot constatar més contracció econòmica del previst-, només podrem saludar l'exercici de realisme. Però és ben absurd posar-se a arrencar flors sense fre i haver de seure a esperar que tornin a créixer. Perquè ahir vam saber que, des que Zapatero va iniciar les retallades (2010), tot l'enrenou i els sacrificis han servit només per rebaixar unes quantes dècimes l'enemic públic número u (el dèficit, no l'atur, per si algú no ho sabia). Era del 9,7% del PIB, i el 2011, del 8,9%, però amb l'ajut als bancs passa al 9,4%. No calmarà el carrer saber que als bons alumnes portuguesos els passa el mateix.

]]> <![CDATA[Penèlope a la UE]]> La UE torna a tancar-se en un dels seus conclaves d'alt nivell. Però, autèntica Penèlope, no sabem si aquest cop teixirà o desteixirà acords. Ja hem après que a Alemanya no se li colen gols que li facin arronsar el nas. La victòria hispano-italiana del juny, quan la UE va pactar recapitalitzar directament els bancs quan -al gener- estigués a punt una unió bancària europea supervisada pel BCE, s'ha dissolt. Ens tornem desconfiats; també, vista la situació, per tantes declaracions (de la Comissió, del BCE...) en el sentit que Europa "està preparada" si Espanya demana el rescat. Ho està? Cada dia surt un nou malabarisme per fer front al terratrèmol, perquè surti barat. La distància entre dir i fer va arribar ahir al súmmum quan Durao Barroso i Van Rompuy van plantar-se davant els sindicats per reclamar a la UE polítiques d'ocupació i creixement, i fins i tot van renyar els països que no s'hi han esforçat prou. La cimera, mentrestant, debat reforçar el poder de Brussel·les per controlar l'austeritat dels socis. Fer el discurs que vol sentir cada interlocutor no és propi de líders. I menys de Nobels de la pau.

]]> <![CDATA["Potser l'encerta, o potser no"]]> L'última cosa que fan els governs és avisar amb antelació sobre quan demanaran un rescat. Fins a l'últim segon van negar la major els executius de Grècia, Portugal, Irlanda o la mateixa Espanya: el matí del dissabte 9 de juny, la data en què Luis de Guindos va sol·licitar ajuda financera per a la banca a la UE, el seu homòleg d'Indústria, José Manuel Soria, encara desmentia qualsevol petició. Els mercats fan pànic. Però una altra cosa és rebaixar l'abast d'una decisió política i econòmica de primer ordre convertint-la en un joc d'endevinalles. "Potser l'encerta, o potser no", va replicar ahir Mariano Rajoy sobre la informació de Reuters que augurava dilluns una sol·licitud imminent d'ajut. No m'imagino gaires caps de govern parlant en aquests termes, ni fent broma. Ja suposem que el govern espanyol no s'està quiet. Que intenta minimitzar les contrapartides. Que no pot aixecar el dit sense tenir garantit el suport de Berlín. Però sembla que no s'ha adonat que ell mateix ha esdevingut un factor que suma incertesa. De fet, qui se'l creu, ja?

]]> <![CDATA[El Popular és popular]]> Ara sabem que Bankia, la disbauxa de la qual ja fa un temps que coneixem, acapara un 46% de les necessitats totals de la banca espanyola, però si hi ha una dada cridanera a l'auditoria d'Oliver Wyman és la xifra de 3.223 milions d'euros que, en un escenari advers, li caldrien a un dels actors financers més grans de l'Estat, el Banco Popular. El seu president, Ángel Ron, va suggerir fa poc a Barcelona que o liderava una fusió amb una altra entitat que no requerís ajuts públics o millor quedar-se sol. Ron ha admès converses amb BMN, de què forma part Caixa Penedès. Ara bé: segons l'auditoria, en un escenari advers, a BMN li caldrien 2.208 milions, i el govern espanyol ha dit que no vol ajuntar dos bancs febles. El Popular potser s'estima més quedar-se sol, però no està en el seu moment més fort. I a Catalunya fa temps que és objecte de desig, i per partida doble.

]]> <![CDATA[Si busques resultats diferents...]]> La frase d'Einstein "Si busques resultats diferents no facis sempre el mateix" s'ha banalitzat de tant repetir-se en boca de científics, consultors, psicòlegs i amics amb vocació de consellers. Però és que és tan bona i la desobeïm tant. Europa és l'exemple perfecte de la reincidència. Per la política econòmica unívoca de Berlín i la seva "democràcia d'acord amb els mercats" (Merkel dixit ), i per la cacofonia dels Vint-i-set. Vegeu, si no, els absurds pressupostos generals de l'Estat per al 2013, on tots els esforços queden neutralitzats pel que paguem pel deute. L'Espanya de Rajoy, que seu a esperar si deixa de ploure per estalviar-se el rescat (què espera?), s'ha revelat poc fiable. Però desdir-se d'un acord que al juny va protegir l'euro i aturar el setge contra Espanya i Itàlia, com han fet Berlín, Hèlsinki i l'Haia, és de mals socis.

]]>