<![CDATA[Ara Andorra - Vicente Guallart]]> 10 <![CDATA[Urbanitzacions tàctiques]]>

Es parla de l'urbanisme tàctic, que és sens dubte un oxímoron (que algú va inventar amb èxit), perquè l'urbanisme és per definició una disciplina estratègica que comporta transformacions estructurals a la ciutat i que per tant requereix temps de reflexió i d'execució. No obstant això, sí que existeixen les urbanitzacions d'espais públics tàctiques, realitzades amb una inversió petita i de forma molt ràpida, desenvolupades per respondre a urgències urbanes o per testar el comportament de la ciutat amb visions a llarg termini. En aquesta època de pandèmia, crisi climàtica i incerteses Barcelona i altres ciutats del món han respost ràpidament enfront del repte d'augmentar l'espai públic per permetre que els ciutadans puguin passejar o moure's amb més seguretat a la ciutat.

]]> <![CDATA[La ciutat distribuïda]]>

Quan ens disposàvem a afrontar la crisi urbana pel clima, ens hem hagut d’enfrontar a la lluita per la vida. Aquesta crisi deixarà marques en l’ADN urbà, així com en van deixar altres crisis de la història de les ciutats. Però quines seran les respostes més enllà dels plans ja imaginats?

]]> <![CDATA[Cal construir lideratges]]> L’Arxiu Coderch se n’anirà al Reina Sofia. És la culminació d’un llarg procés en què no s’ha sabut respondre a nivell local al repte de conservar el llegat d’un dels arquitectes més importants d’Europa de la segona meitat del segle XX i que va deixar una gran quantitat de deixebles. Després d’anys de converses, que la Generalitat, l’Ajuntament, el Col·legi d’Arquitectes, les escoles d’arquitectura o la societat civil no hagin aconseguit que l’arxiu es quedi a Barcelona demostra la necessitat de construir institucions i lideratges que competeixin a escala nacional i internacional per conservar i difondre la nostra cultura. També sorprèn que, sent Coderch l’autor de l’edifici central de La Caixa, no s’hagi aconseguit la implicació d’aquesta entitat perquè l’arxiu es quedés a Barcelona. Hauríem d’aprendre la lliçó d’aquest procés perquè no es repeteixi.

]]> <![CDATA[La Model: el model per debatre la ciutat]]> La presó Model de Barcelona no s’ha d’enderrocar. És un patrimoni arquitectònic i social de la ciutat. Davant les opinions sorgides respecte a la necessitat de crear una gran zona verda, un pulmó, al seu actual emplaçament, afirmaria que els beneficis de l'enderroc no compensen gens ni mica les pèrdues que ocasionaria la seva desaparició. Als anys 80 ja es va enderrocar l'Escorxador (avui una barreja d'esplanada logística i de parc de barri), l'Espanya Industrial (també un parc de barri excessivament singular) o el Taller de Renfe del Clot, i al seu lloc s'hi van fer parcs que eren necessaris per a la ciutat. Però avui les condicions són diferents.

]]> <![CDATA[La segona manipulació de la xarxa ortogonal d’autobusos]]> Si una ciutat és un projecte col·lectiu, Barcelona n’ha estat un exemple amb iniciatives com el mateix Eixample, l’obertura al mar o el seu projecte d’espai públic. Ara un dels grans reptes del futur per transformar-se en una ciutat ecològica que funcioni a escala humana és implementar la nova xarxa ortogonal de busos i el projecte (ben desenvolupat) de les superilles per augmentar l’espai públic a tota la ciutat i connectar els barris amb una xarxa eficient de transport en superfície, incloent-hi busos i bicis.

]]> <![CDATA[En defensa de les superilles]]>

Ara fa 150 anys que Cerdà es va inventar l’urbanisme a Barcelona. La seva idea revolucionària, de planificar la ciutat pensant en les persones i dibuixant amb ambició a llarg termini, va donar el tret de sortida a una de les raons per les quals Barcelona és admirada i de referència: la seva capacitat de ser una de les ciutats més “amiga de les persones” del món.

]]>