Tot i que has intentat refer la teva vida diverses vegades, tot i haver tingut alguna setmana que no hi has pensat (per exemple aquella que estaves a quaranta de febre ingressada a l’UCI del Clínic a causa del coronavirus), a pesar dels bons consells dels set o vuit psiquiatres que has visitat, sempre acompanyats de múltiples receptes d’antidepressius, a pesar d’haver aconseguit deixar qualsevol tipus d’estupefaent, que ja sabem que desinhibeixen (sobretot a les quatre de la matinada), a pesar de tants i tants esforços, cada cop que ell t’envia un missatge del tipus “Et trobo a faltar” o “Com estàs?” o “Hola?” (que no es pot ser més panoli) tot torna a ensorrar-se sense remei. Cada cop que aconsegueixes tornar a posar drets, momentàniament, els murs de la teva pròpia existència, ell, talment com si ho sabés, dona senyals de vida i, com sempre ha fet i practicant un subtil maltractament, però maltractament al cap i a la fi, ho arrasa tot.

Unes quantes setmanes, orgasmes i quiches després, tu ja amb els genolls pelats i, per descomptat, a una hora intempestiva perquè ell és un home tremendament ocupat (no com tu, oi?, que dirigeixes una fàbrica de maquinària agrícola amb dues-centes persones a càrrec teu, un quaranta per cent de les quals, això sí, ara mateix d’ERTO), li diràs que l’estimes, que no hi comptaves però que n’estàs enamorada. Ho fas, val a dir-ho, una mica per seguir aquell guió que la tradició aconsella segons el qual una dona com cal ha d’estar enamorada del mascle i traint, un cop més, totes les autèntiques revolucions hagudes i per haver, incloses les personals, des de la francesa fins als nostres dies.

Un cop acabada la copa (paga ell; és l’únic que pagarà en tota la vostra relació, que ja albirem tortuosa), i com que estàs convençuda que has trobat l’home de la teva vida, l’home perfecte, l’home que no et pensaves que existís, el convidaràs a pujar a casa teva perquè, moderna com ets, practiques el lliure i instantani intercanvi de fluids. I aquí, mona, començarà la teva baixada als inferns... Us allitareu, arribaràs a l’orgasme (que també és mala sort, tant de bo hagués estat un ejaculador precoç) i et semblarà que la connexió és encara més perfecta del que realment havies intuït durant el vuitcentista desplegament de feminitat que li has proporcionat al bar. Ell, mentre et penetrava, ha calculat els metres quadrats del teu pis, ha valorat que ben decorat que està, els tres balcons que donen a la plaça arbrada, la bona olor que hi fa. Mentre tu gemegues de plaer, potser exagerant una mica per no ofendre’l (la por de desairar el mascle sempre sotja), ell ha decidit que el teu pis serà la seva lleonera i el teu parrús el descans del guerrer.

Si el propi espòs és una llosa per a una mateixa, imagina’t el de les altres. És per això que no ens entra al cap de cap de les maneres l’afició generalitzada de moltes senyoretes d’embolicar-se amb homes casats àvids d’aventures, rejoveniment i autoafirmació mascle. No ho feu, no us alliteu amb homes casats, acabareu patint i, el que és pitjor, fent el ridícul. Si ja ens sembla una incomoditat fer-ho amb el propi, imagina’t haver de practicar-ho amb el d’una congènere.

Dèiem, en el meu últim article, que cal estar atenta a l’hora d’escollir marit, peatge indiscutible i primer pas per acabar-te convertint en una bona esposa, que, com ja sabem, és el projecte de la teva vida.

Un dels hàndicaps de ser bona esposa, un dels peatges que cal pagar, és que has de tenir espòs. No es pot ser bona esposa sense un espòs. L’espòs, més enllà de les seves característiques biofísiques, intel·lectuals, patrimonials o de gènere, és el que et converteix en esposa. És una llauna, però no hi ha més opció. Després, naturalment, convertir-te en una millor o pitjor esposa dependrà únicament de tu, però abans, penyora en forma d’espòs. Sempre et queda, per descomptat, l’opció de convertir-te en qualsevol altra cosa que no sigui ser ni bona ni esposa (que també pot ser molt interessant i divertit, esclar que sí), però aquesta secció, ja em sap greu, no va d’això, que si no de què...

Els cronistes reials asseguraven no fa pas massa, per activa i per passiva, que Joan Carles I d’Espanya no tenia ni amics ni cort perquè figurava que un rei no podia estar subjecte a les emocions humanes, ja que era una entitat neutral i màgica que cobrint-nos amb la seva capa d’ermini (igual com fan les marededeus amb els seus mantells de seda brodada amb estels de fil de plata) ens protegia a tota la resta, el seu poble, els seus súbdits, de tots els mals possibles, que com sabem són múltiples, constants i variadíssims. Ara resulta que aquests mateixos cronistes ens expliquen, també de forma insistent, que Joan Carles té molt bons amics arreu del planeta que també deuen tenir una certa capacitat de màgia perquè es veu que l’aixopluguen i el regalen a bastament. No sabem si és que ja els tenia d’abans i els cronistes no se n’havien adonat perquè els amics cosmopolites eren extremadament discrets (i al ser màgics...) o si és que el rei, sense poder-ho evitar de cap de les maneres, va deixar-se portar per la humanitat desaforada que habitava dins les seves entranyes i va anar-los fent a mida que anava vivint. Passa sovint, no és el primer cop: homes d’aspiracions, necessitats i desitjos vulgars i populars (com els teus, com els meus, com els de la de més enllà) atrapats en un cos de rei que lluiten, tal com exigeixen tant la modernitat com les revistes de moda, per ser ells mateixos. Misericòrdia. La cosa, però, també passa al revés: trobem reis o reines atrapats en cossos humans que no poden, finalment, evitar explotar a la superfície. Mira, si no, els casos de Cary Grant, Liz Taylor, Laurence Olivier, Bette Davis i tants d’altres... autèntics monarques, estrelles atrapades en la figura d’una persona ordinària.

Vestir bé no és una cosa que últimament s’escaigui gaire. La població, ja de molt abans de la crisi del coranovirus, està interessada en altres coses. Volen destacar, volen anar còmodes (una fal·làcia de dimensions similars a les d’una casa de pagès), volen demostrar estatus, volen que les peces de vestir ressegueixin de ben a prop la seva musculatura de gimnàs. Hi ha els que tenen calor i directament no es vesteixen, els que volen provocar com si encara fóssim als anys seixanta, els que es posen a sobre el primer que troben, els bolxevics que han confós ser progressista amb la despreocupació estètica, els que consideren la moda una cosa frívola i poc més que d’efeminats i la desdenyen vestint (malament) en contra de la moda, que no deixa de ser, per cert, una manera d’estar-hi molt atent. Hi ha els que es fan d’una secta i s’encasqueten una túnica, els que han confós l’oci, l’esport i el negoci i van tot el dia enfundats en un xandall, o els que només vesteixen, a manera de capa, una bandera i ja es pensen que n’hi ha ben bé prou… Però vestir bé, el que sempre se n’ha dit vestir bé, ja no interessa pràcticament a ningú... A ningú excepte, com era d’esperar, a les bones esposes, que des de petites han dedicat molt de temps, pensaments i diners a l’art del ben vestir.

Podria semblar, un cop repassat tot el que ja sabem, que les bones esposes estan, en general, en contra dels homes, i això, sense ser del tot mentida, no s’ajusta exactament a la realitat. Les bones esposes estan en contra, principalment i sistemàticament, dels seus esposos, però, més enllà d’això, tenen una relació molt fluida, generosa i amical amb una gran quantitat d’altres homes. Amants a part, farem un petit inventari, com dirien les cursis, d’homes còmplices que sí que mereixen l’atenció, els estalvis i l’agraïment de les bones esposes des de temps immemorials.

Molts mascles, seguint un particular i subtil instint homosexual, prefereixen fer la majoria de coses que fan amb altres mascles com ells. De jugar a qualsevol de les activitats descrites sota aquest vastíssim paraigua semàntic que es coneix com a esport fins a negociar, sovint sense resultats gaire brillants, qualsevol cosa en el marc de les finances, la política, la religió o la ciència, passant per activitats relacionades amb el vandalisme, l’evasió de capitals o el crim organitzat i internacional. Als homes també els agrada moltíssim menjar i beure plegats i prefereixen que sigui un mascle com ells (xef, en diuen d’aquests) qui els cuini i els abeuri. El fet que als homes un altre mascle els conquereixi per l’estómac seria una altra prova irrefutable d’aquesta nova homosexualitat que avui descobrim. I ves que no sigui que el signe + de les sigles LGTBIQ+ correspon -qui ho hagués dit!- al mascle de tota la vida.

La fascinació pel mascle estranger és ben coneguda. L’home que, per mar, terra o aire, arriba a la costa del teu llogarret sempre resulta exòtic per la simple i senzilla raó que ell no entén res dels teus costums ni tu entens res del que et diu tot i que et vas treure el First Certificatea la primera. Lamenta, lamenta ara la mort del llatí com a llengua imperial i que hagi pràcticament desaparegut de l’ensenyança regular. Així va tot: tanquen els Méliès, desapareixen les llengües clàssiques i els carnets de ball i ja queden poques persones que sàpiguen distingir entre un brillant de talla pera i un de talla princesa: un desastre.

Una de les primeres coses que les bones esposes fan tot just obrir els ulls al matí, immediatament després de trucar als estables per saber com ha passat la nit la Nueces, és trucar a la seva mamà, que és la persona d’on brolla tota la informació necessària per entomar el dia com Déu mana. Les dues, mare i filla, escarxofades al llit, i possiblement amb un o dos gossos arraulits al costat, repassaran primer de tot les esqueles per saber si han d’enviar alguna nota de condol o, fins i tot, per saber del cert si encara són vives o mortes, no se sap mai. La mamà també sabrà qui ha parit i què necessita la nova matriarca per completar la canastreta, però també quina de les seves amigues, boníssimes esposes com elles, ha deixat lliure quin amant, donant-lo per amortitzat, i si val la pena o no reciclar-lo. Per descomptat, malparlaran a fons dels seus respectius marits i de tots els marits de totes les seves amigues i parentes, que són munió. És molt possible que comentin també a bastament si tenen o no tenen ressaca, la seva dimensió i el motiu. I alguna cosa respecte a l’estat d’ànim dels gossos i, de manera més prosaica però igualment necessària, la qualitat i quantitat dels seus excrements, que és, com deuen saber totes les que tenen gos, una cosa de la qual depèn la tranquil·litat d’una família com cal.

Els mâitres reconeixen una bona esposa en el precís moment en què posa la punta del seu delicat peu al restaurant on, fermament i diligentment, serveixen sense caure en aquell tipus d’amabilitat llefiscosa que amaga, en el fons, falta d’ofici. Les bones esposes mai no les defrauden als mâitres perquè tot just seure i sense ser preguntades ja estan demanant, com a mínim, una copa de cava. I elles diuen “copa” (¿seria tan amable de portar-me una copa de cava, que estic assedegada?), no “copeta”, perquè aquestes senyores no volen en cap cas minimitzar l’impacte de les seves accions amb diminutius. De fet, demanen una copa perquè demanar una galleda potser seria fer-ne un gra massa i no cal donar tantes pistes sobre una mateixa en tan poc temps, però les ganes de galleda de cava sempre hi són. Per a les bones esposes, la galleda és la mesura de totes les coses.

En línies generals les bones esposes són excel·lents amazones. De petites les seves mamàs, després de comprovar la seva discapacitat esportiva general i un desinterès per la competició estratosfèric (perquè les futures esposes sempre han estat més d’encantar-se que d’acció), les apunten al Pony Club de cara a propiciar que siguin els èquids els que trisquin per elles. N’hi ha que d’això ara en diuen equinoteràpia, però és un mecanisme de defensa vital que les mamàs de les bones esposes, bones esposes al seu torn, coneixen des de temps immemorials. Muntades sobre les nobles bèsties, al pas, al trot o al galop, les criatures aprenen ben aviat una lliçó magistral que les ajudarà a convertir-se en autèntiques i experimentades bones esposes: que l’esforç l’ha de fer un altre, de manera que tu puguis seguir desenvolupant el teu autèntic talent, que no és altre que el de badar. Un talent per al qual, com és sabut, es necessita molt de temps. I és que el temps, malgrat que alguns pensin que és l’or, la terra o l’aigua, de tots els recursos és el més fràgil i el més difícil de preservar perquè els humans, per norma general, tendim a usurpar, manipular i conquerir el temps dels altres (però també el propi) violentament i sistemàticament.

Les bones i experimentades esposes saben que al seu marit li han de donar la raó sistemàticament perquè en línies generals i excepte comptades excepcions el mascle el que vol, bàsicament, és tenir raó. Podria pensar-se que és una exigència que desenvolupen només amb les seves senyores, però a la vista està que és una cosa generalitzada, la volen tenir sempre i amb tothom. I la volen tenir moltíssim fins al punt que quan els l’has donada insisteixen perquè els la tornis a donar, moltes vegades, fins a tres o quatre cops. Hi ha senyores que es neguitegen perquè troben que és una llosa haver de donar sempre la raó als seus marits i és llavors quan surten al carrer amb pancartes fetes per elles mateixes en les quals han escrit, amb pintura acrílica d’aquella que asseca ràpidament, “Prou!”

La fantasia, si no dona diners (com els que ha proporcionat a en George Lucas la interminable saga de La guerra de les galàxies o les novel·les roses en el cas de la inefable Barbara Cartland), no serveix absolutament per res que no sigui ensopegar. Les bones esposes no tenen fantasies i acostumen a veure la realitat una mica pitjor del que realment és, o sigui que mira el mèrit que tenen de no caure en una profunda i permanent depressió. Les bones esposes no són optimistes ni s’abonen a l’entusiasme. Per descomptat descarten la il·lusió com a eina per a la supervivència i es malfien per sistema de qualsevol persona que pugui arribar a exercir sobre elles algun tipus de poder (començant naturalment pel seu propi espòs) perquè una de les formes de sotmetre-s’hi és, precisament, amb una dosi absurda de confiança il·lusionada. A les bones esposes, per posar un exemple, els costa una barbaritat entendre totes aquelles persones que diuen entusiasmades que a la seva feina hi aprenen cada dia perquè consideren que si el teu cap ho ha sentit acabarà per no pagar-te: si tu a la feina, en lloc de treballar, aprens (que és una cosa que s’ha de fer a l’escola, a la universitat, al carrer a empentes i rodolons), al final el teu cap t’acabarà cobrant esgrimint que és ell qui et dona un servei (t’ensenya) a tu (que aprens en lloc de treballar) i no al revés. A la feina s’hi va a treballar, càstig bíblic, no a aprendre. De casa se n’ha de sortir totalment apresa. Passa el mateix amb totes aquelles despistades que et diuen que a elles els encanta el seu marit o amant perquè “al seu costat” hi aprenen molt. Per aprendre alguna cosa, estimada, és millor llegir-se de seguit l’obra completa de Mercè Rodoreda que no pas escoltar embadalida el tòtil del teu marit.

Ara resulta que hi ha una sèrie de senyores de tota la vida que estan molt preocupades perquè es pensen que si les dones trans, segons elles unes nouvingudes, guanyen drets elles en perdran, i ens expliquen amb insistència i molt detalladament les diferències entre tenir vulva i no tenir-ne, com si la resta dels mortals fóssim alumnes de quart d’EGB (o com es digui ara) o com si el masclisme fos, a l’hora de posar-se en marxa, molt minuciós i estricte en qüestions genitals: tu a un masclista li dius que ets una dona i ja en tindrà prou, no et farà una revisió ginecològica, tirarà pel dret.

Ser guapa és una característica pròpia dels setze anys. Si no ho has sigut a aquesta edat, no cal que hi insisteixis,hi ha altres maneres de sobreviure. No passa res per ser, a nivell visual, normal, molt normal o directament lletja. És tremenda la quantitat de diners que moltes insensates han dilapidat per voler corregir el seu aspecte i convertir-se en una bellesa de la seva època. Si els haguessin invertit en alguna altra cosa, ara ja tindrien un apartament amb vistes al mar a Calella de Palafrugell. I de fa anys, que el tindrien. Però elles no, elles han invertit en hidratants, maquillatges i tonificació perquè el que volien era ser belles. No està clara la raó per la qual moltes dones volen estar guapes constantment, no s’ha acabat d’estudiar mai gaire. N’hi ha que asseguren que ho fan perquè el que volen és estar guapes “per elles mateixes”. “Ho faig per mi”, diuen amb contundència. Però, d’altra banda, no estaria malament procurar-se un bon aspecte de cara als altres a part de fer-ho per un mateix. No hi veiem cap problema, en això, se’n diu generositat estètica. El que passa és que aquestes senyores el que no volen és que pensem que es posen guapes per un home, o per pescar-ne un, com si a nosaltres ens importés el més mínim el que elles facin. Consagrar la teva vida a la bellesa, encara que sigui a la teva pròpia, és cosa d’artistes. I consagrar-la a la pesca del mascle tampoc ens sembla, en cap cas, una vida malaguanyada.

No podem estar més d’acord amb la salvatge de la Sandra Hochman, sens dubte una “bona esposa” de primera divisió, que amb els diners que li va deixar el seu pare d’herència va anar a Saks, a la Cinquena Avinguda, i es va comprar un collaret de perles perquè, segons el consell de l’última de les dones del seu difunt progenitor, “totes les senyores tenen un collaret de perles”. Ho ha explicat, no fa massa, en una entrevista que li van fer a El País Semanal. Esclar que sí!, totes les bones esposes, totes les senyores, han de tenir un collaret de perles. Entenem, no obstant, a totes aquelles que no volen ser “senyores”, com per exemple aquelles que et diuen “No, senyora no, senyoreta, que no estic casada” o “Senyoreta, que encara soc jove”, no passa res, estimada, si vols que et segueixin tractant de tu la resta de la teva vida, no hi podem fer res. Res de res. Res de perles, doncs. Cadascú és lliure d’escollir el seu camí, encara que sigui tortuós. Només faltaria. Però les bones esposes acostumen a ser senyores i sempre porten a sobre un collaret de perles que si no te l’ha deixat en herència la teva mamà fas com la Hochman i et gastes la pròxima mesada entrant a Unión Suiza i te’l compres tu mateixa trinco-trinco.

Sovint se senten opinions enceses que asseguren que el feminisme demonitza l’home, i només per aquest motiu ja valdria la pena fer-se’n, de feminista. Diuen que demonitzar l’home és de feminista radical, que, ben mirat, és l’única manera de ser-ne, radicalment, no ho seràs per hores: “de tres a sis de la tarda soc feminista, de vuit a deu deixo de ser-ne. A primera hora en soc però no de forma radical. Radicalment en soc només d’una a dues cada migdia”; “els dilluns mai, però absolutament mai, soc feminista radical, els dimecres sí, sempre radical”; “de desembre a abril no soc radical, no vull que em coincideixi amb Nadal, trobo que no casen bé les dues coses, però a partir de la Mare de Déu de Montserrat em radicalitzo i soc una feminista ferotge, abans mai!”