Alemanya i els països pròspers d’Europa, molts d’ells estats petits, es troben davant d’un disjuntiva que condicionarà el futur europeu. Sobre la taula hi ha dues estratègies legítimes: l’opció solidaritat i l’opció tecnologia. Qui no voldria implementar-les totes dues alhora! Però no, ens trobem davant una disjuntiva: totes dues opcions són costoses i Europa amb prou feines pot pagar-ne una.

El Brexit, en cas que s’acabi produint, serà tant una sortida com una entrada. La setmana passada, el president Donald Trump va oferir un tractat de lliure comerç a la Gran Bretanya quan aquesta surti de la Unió Europea, i és difícil no pensar que l’administració americana està dissenyant un nou ordre per a la correlació de forces emergent al tauler mundial. La visió consistiria en tenir menys aliats, però millors. Aliats amb els quals la integració serà molt profunda en àrees que van des del comerç a la seguretat. Aliats de debò, amb els quals assolir objectius estratègics de llarg abast. Aquest escenari podria deixar Europa en fora de joc.

La Unió Europea és absent on se la necessita, i és massa present on no fa falta. D’altra banda, els estats europeus són massa petits per als grans problemes, i són massa grans per als petits problemes. Sobre aquesta tesi i en un context de grans reptes globals, les estructures polítiques de la UE tant són indispensables com posen en risc el benestar dels seus ciutadans.

Els països que decideixen anar per lliure necessiten grans institucions. Les teories d’economia institucional ens informen que la riquesa d’un país depèn de la qualitat de les seves institucions, és a dir, de les regles de joc que tenen. I, d’entre aquestes, són clau els tractats de lliure comerç que té aquell país.

A Occident hi ha tendència a veure Rússia com un rival. Rússia, en canvi, no es percep a si mateixa com una superpotència enfrontada a Occident. Tot i les seves dimensions imperials, s’ha vist sempre com una entitat dissenyada per protegir-se de l’est i l’oest. Històricament també ha defensat amb força idees d’Occident que s’ha fet seves, com ara el comunisme o l’ordre reaccionari de la Santa Aliança contra el republicanisme i les revolucions. Avui segueix distingint-se per la seva capacitat en defensa i, per tant, en geopolítica.

El preu del diner a tipus zero o com més baix millor, sempre que no hi hagi inflació: així és com en teoria s’incentiva el crèdit a l’empresa, la inversió, els llocs de treball i el creixement. En aquesta premissa es basen les polítiques monetàries que Amèrica i Europa han aplicat des del 2008. No obstant, la política de diner fàcil podria tenir un altre vessant. ¿Pot ser que els tipus d’interès excessivament baixos facin mal? I en aquest cas, a qui i com li farien mal?

Les dramàtiques caigudes a les borses xineses, que aquesta setmana han acumulat pèrdues superiors al 10%, han fet trontollar els mercats de valors d’arreu del món. S’espera que la inestabilitat a la baixa es mantingui. Ara bé, què hi ha al darrere d’aquests moviments? I encara més: ens han de preocupar?