No tinc cap recepta per suportar un confinament de dies i setmanes causat per la primera manifestació real de globalització amb què ens trobem. Em provoquen respecte i admiració tots els esforços privats i públics que es fan, molt particularment en l'àmbit sanitari i de protecció de la ciutadania, i em dolen els centenars i milers de morts i contagiats. Em sorprenen també moltes coses. Ara només en voldria comentar dues.

10 de maig del 2015. Commemoració del 70è aniversari de l’alliberament del camp. Cada any es fa un record d’aquella efemèride, però en els anys rodons, acabats en zero, la commemoració acostuma a ser més massiva. Avui s’esperen 60.000 persones. Els membres de l’Amical Mauthausen espanyol són extraordinàriament actius i estan molt ben organitzats, tot i l’abandonament total en què els té el govern espanyol, a diferència dels governs de les altres delegacions estatals, que subvencionen els viatges dels participants. Ells, en canvi, s’ho han de pagar tot cada any. Durant el govern Zapatero van tenir algun ajut, ara ja cap.

En moltes escoles de negocis i en altres centres s'ha anat introduint, des de fa temps, el mètode de treballar a través de l'anàlisi de casos : es planteja un fet concret en el seu context, i després s'examina el cas en detall, des del punt de vista que sigui, econòmic o social, mèdic, legal o d'algun altre tipus. El mètode té les seves limitacions, la principal de les quals és que o bé els participants que analitzen el cas també compten amb importants coneixements de fons, bàsics, orientadors, o bé poden acabar fent anàlisis absolutament irrellevants, anecdòtiques, perquè no hi veuran més enllà del nas i es quedaran a la crosta d'allò que plantegen, sense poder-hi entrar gens. És clar, però, que tots els mètodes en tenen, de limitacions. Ferrater Mora insistia sempre que "tot té un preu", i que apostar per un mètode, uns principis o uns axiomes implica necessàriament deixar-ne de banda uns altres. No es pot tenir tot, sobretot no es pot tenir tot alhora.

Durant el meu batxillerat a l'Institut Balmes de Barcelona vaig tenir dos professors destacats que recordo sovint: Eduard Valentí Fiol, de llatí, i Jaume Olives Canals, de grec. Eren dos professors magnífics que em van fascinar. Encara no sé per què no vaig acabar fent clàssiques en comptes de filosofia. Amb ells vaig aprendre, entre moltíssimes altres coses, la distinció entre el genitiu subjectiu i el genitiu objectiu. Així, l'expressió la moneda del rei tindrà un sentit diferent segons que el genitiu del rei sigui subjectiu o objectiu, perquè voldrà dir o bé la moneda que el rei té o bé la moneda que té el rei (com a imatge). Aquestes finors clàssiques són una pura delícia, perquè no són distincions ridícules sinó finors conceptuals. El títol de l'article d'avui (El menyspreu dels mentiders ) és un cas semblant: tant pot ser el menyspreu que els mentiders tenen envers tots els altres com també el menyspreu que tenen els altres envers els mentiders. De fet, acostumen a passar totes dues coses alhora, segurament encadenades l'una amb l'altra.

De persones amb comportaments necis i estúpids, n'hi deu haver hagut sempre. Cadascun de nosaltres corre també el risc de viure i de comportar-se com un neci. Ho hem de vigilar, ens hem de vigilar.