Estem espantats. Estem amb l’ai al cor. No som capaços de concentrar-nos. No ens podem abstreure. La ment ens saltironeja com una puça d’una informació a l’altra. Seguim les notícies perquè ens sembla que ho hem de fer. I, a continuació, ens en penedim, perquè són horroroses i tristes. Les becaines diürnes semblen involuntàries i intermitents. Sovint ens costa agafar el son. Però quan l’agafem, a vegades ens despertem immersos en un pànic mortal, amb uns símptomes d’hipocondria que ens semblen reals però que sabem que no ho són; i llavors ens sentim egoistament estúpids per haver-los tingut. Ens prenem la temperatura. Esperem. Ens la tornem a prendre. I així consecutivament. Els sentiments d’indefensió i fastigueig desemboquen en una ràbia impotent davant del que s’està fent i, sobretot, davant del que no s’està fent, o es fa malament, de manera irresponsable, deshonesta.