Davant de la manca de recursos sanitaris per atendre tants malalts de covid-19, la bioètica s’ha fet pas per fer-se sentir i indicar quines vides convé prioritzar. La bioètica s’hi ha dedicat sempre, a reflexionar sobre els criteris per decidir on se centren els recursos. Preguntem-ho, si no, a les persones que estan en llista d’espera per a una donació d’òrgans, o per a una cirurgia, o per a una visita a un especialista de la sanitat pública. De fet, la bioètica va néixer, en part, arran d’aquesta necessitat de discerniment: qui mereixia més ser l’afortunat que rebria diàlisi al Swedish Hospital de Seattle als anys seixanta? ¿L’home que, si moria, deixava més nens orfes? ¿O el que no havia fet una assegurança de vida i, per tant, en morir deixava més fills sense recursos? ¿O aquest argument era injust, perquè si se sacrificava l’home que sí que tenia assegurança de vida, s’estava penalitzant la persona que més responsable havia estat?

Al president de l’estat espanyol se li ha retret durament declarar l’estat d’alarma deixant per més endavant l’enumeració de les mesures en què es concretaria. Siguin quines siguin les raons que s’amaguen darrere d’aquest ajornament, em sembla que ens encara amb el nucli de la lògica de tota declaració d’un estat d’excepció: el que s’hi manifesta és la força del sobirà o dels sobirans de dictar normes, independentment de les normes que dictin. És a dir, en un estat d’excepció no hi ha només en joc la implementació d’un conjunt de normes provisionals, sinó també la manifestació de la força de llei deslligada de la seva aplicabilitat concreta.

El debat a l’altra banda dels Pirineus té lloc entre els detractors de l’estat d’emergència, que al·leguen que declarar-lo i mantenir-lo implica una pèrdua dels drets individuals i col·lectius fonamentals i que insten el president de la República Francesca a mantenir la paraula de posar-hi fi el dia 26 de juliol, i els seus defensors aferrissats, que sostenen que la prolongació de l’estat d’emergència és ara un mal menor i necessari per poder retornar a l’ordre normal de les coses.

L’any 2015 ha estat escenari de moltes desgràcies i d’una pila d’injustícies. La noció de catàstrofe comprèn els mals inevitables, fruit de la mala sort, i la d’injustícia inclou els mals que podrien evitar-se. Una empresa pendent que valdria la pena emprendre aquest any que començaés identificar correctament quan el que tenim davant és una injustícia i no una desgràcia, perquè només si som conscients que alguns dels mals que succeeixen a la humanitat tenen responsables, és a dir, són injustícies, podrem evitar-los.