Al tercer dia és quan descobreixes que, en realitat, el treball des de casa és tan rutinari com a l’oficina. I que tampoc tenies tantes coses originals pendents de fer. Més o menys, fas el mateix de sempre. Esclar que si tens fills petits, la cosa canvia. Però jo ja no els hi tinc i cap vailet entremaliat m’interromp l’enèsima videoconferència del dia, i puc anar avançant entre els minuts i les hores amb suavitat i sense pauses, fins que el rellotge em demostra que potser he treballat més hores de les que feia a l’oficina. Les notícies de l’actualitat rabiosa, el sopar i les tertúlies amb la família (presencials) i els amics (virtuals) acaben per consumir aquells minuts que havies previst per tants llibres pendents. Descobreixes, doncs, que la frase “quan treballi des de casa...” no va gairebé mai seguida de “tindré mes temps per llegir els llibres endarrerits”, sinó més aviat d'“acabaré amb les mateixes ganes de no fer res que els dies d’abans de l’epidèmia”.