Fa uns dies vaig entrar en un centre d’estètica perquè em fessin la manicura pel meu aniversari. Un cop asseguda, se’m va acostar una de les treballadores. Era una dona asiàtica a la ratlla dels 50. Es va asseure i li vaig fer un somriure. No vaig veure si ella em somreia perquè portava una mascareta. La dona em va mirar les mans, com si me les estudiés, i de sobte em va preguntar: “Ets xinesa?” “Sí”, vaig contestar. “I tu?” “No –va dir ràpidament–, soc vietnamita. Aquí ho som totes. Però ets xinesa de la Xina?” Va aixecar una cella; el seu to era com el tall d’un ganivet, afilat i fred. Em vaig regirar incòmoda a la cadira, de sobte molt conscient que m’havia agafat les mans. “Soc de la Xina continental i Taiwan”. “Saps? Els xinesos ens feu por –em va dir en veu alta–, perquè mengeu coses rares i les porteu aquí. No m’agraden, els xinesos: sou molt dolents, molt dolents i molt grollers”.