Recordo l’última conversa. La seva gentil trucada a Tortosa per felicitar-me el Riba, encara no fa un any. La meva insistència a veure’ns ben aviat la va esvair amb alguna vaguetat: ja estava malalt, i no passava pel millor moment. Tot i que no vaig tenir la sort de tenir-lo a les aules, a la Facultat de Filologia de la UB, on vam coincidir als anys 80, el considerava un mestre, un primera espasa de les lletres. Com a catedràtic de literatura espanyola va fer equip amb Llovet, Riquer, Valverde, Tusón. Com a poeta, els seus mestres van ser Barral, Gil de Biedma i Ferrater.

Per aquelles coses de l’atzar o del destí, succeeix -poques vegades, però succeeix- que hi ha persones de coneixença breu amb les quals l’encontrada produeix un canvi de rumb vital. És el que em va passar amb Toni Turull. No el vaig tractar personalment ni mig any, del setembre del 1989 al gener del 1990, però les meves converses amb ell i les seves decisions van marcar la meva vida de manera crucial. En aquella època el departament d’Ensenyament de la Generalitat havia decidit iniciar i impulsar la creació d’una xarxa estable de lectorats de català a les universitats del món. El Dr. Antoni Turull i Creixell, catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat de Bristol, va decidir, en les entrevistes que es van convocar aquell setembre, que jo era la persona adient per fer-hi de lector. Un cop a Anglaterra, sense perdre temps, de seguida em va persuadir d’endegar una recerca per a una tesi doctoral, cosa que no entrava en els meus plans més immediats. Tenint en compte que ell ja havia escrit la seva biografia sobre Pere Quart, amb qui a més de l’amistat l’unia un parentiu, i que disposava de molt material per treballar, va voler convèncer-me que el poeta Joan Oliver fos el meu tema de tesi. Jo em decantava per Vinyoli. Finalment -i estranyament- la tria va recaure en Joan Ferraté, però això ja és una altra història.