Parteixo de la base que els catalans no hem acceptat mai la derrota del 1714 i per això celebrem cada any l'Onze de Setembre com a Diada Nacional. La Constitució del 1978, que branden a tort i a dret, la vam votar per por, i la por irresistible, en les votacions com en el matrimoni, és causa de nul·litat. Però els últims anys s'han produït novetats importants pel que fa a l'independentisme català.

L'11 d'octubre del 1962, avui fa 50 anys, Joan XXIII va inaugurar el Concili Ecumènic Vaticà II, una commemoració que ha fet reviure la polèmica sobre si hem de donar més importància als documents promulgats pel Concili o a l'esdeveniment de la seva celebració. Els que vam viure aquells anys els recordem amb emoció i revivim l'entusiasme que ens va produir tant l'anunci com la celebració.

El 14 d'abril del 1931 Carrasco i Formiguera va arribar exultant a casa i va dir a la muller i als fills: "Ja em puc morir! He vist Catalunya lliure!" Venia de la plaça de Sant Jaume, on Macià havia proclamat l'estat català dintre d'una federació de repúbliques ibèriques. Set anys més tard, el 9 d'abril del 1938, moria afusellat a Burgos. Era el fracàs de la seva política d' encaixar una Catalunya lliure dins d'un estat espanyol.

Avui es compleix el centenari del naixement del P. Gabriel Brasó, Abat Coadjutor de Montserrat i més tard Abat President de la Congregació Benedictina de Subiaco, a la qual pertany el monestir de Montserrat. Voldria amb tal motiu recordar dues seves actuacions importants.

Quan el jove Josep Massot i Muntaner feia filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, els seus companys l'anomenaven Massot i Pelayo, per la seva gran erudició. Amb els anys s'ha anat fent cada vegada més erudit, però ara li diuen pare Massot, perquè des del 1962 és monjo de Montserrat, i des del 1971 és director de les Publicacions de l'Abadia, que a les seves mans han esdevingut la primera editorial en català per a la història, la llengua i la literatura catalanes. És també director de les revistes Serra d'Or , Randa i Llengua i Literatura , i durant molt de temps ho va ser també de Studia Monastica . Nascut a Ciutat de Mallorca el 1941, manté molts vincles amb les Illes i hi ha d'anar sovint, sol·licitat per a conferències i presentacions de llibres.

Demà, 18 de febrer, es compleixen 75 anys de l'execució a Burgos del general Domènec Batet i Mestres. Per haver estat fidel el 1934 a la República, a la qual havia jurat fidelitat, li va ser atorgada la creu llorejada de Sant Ferran; per haver fet exactament el mateix el 18 de juliol del 1936 va ser afusellat. Durant molts anys la seva memòria ha estat vilipendiada de totes bandes: des del nacionalisme català, per haver sufocat la insurrecció de la Generalitat el 1934; des del franquisme, pel ressentiment que li professava Franco i per haver-se oposat a l'aixecament militar del 1936 a Burgos.

Jacques M. Vergès és un advocat criminalista francès (el cognom és ben català) que ha estat qualificat d'advocat del diable per haver-se prestat a defensar terroristes tant de dretes com d'esquerres. La seva biografia sembla treta del film de Catherine Deneuve Indochine . El seu pare era cònsol francès a Tailàndia i la seva mare era una institutriu vietnamita. Després de viure un temps a l'illa de la Reunió, el 1945 Vergès va traslladar-se a París i va ingressar al Partit Comunista Francès, però el 1957 el va deixar per fer-se maoista. Va defensar terroristes algerins, dels Khmers Rojos i també Ilitx Ramírez Sánchez, conegut com el Chacal, però també el nazi Klaus Barbie i el negacionista de l'Holocaust Roger Garaudy, i fins i tot s'havia ofert per defensar el serbi Milosevic, que no el va acceptar. Li van preguntar si hauria acceptat de defensar Hitler i va respondre que fins i tot defensaria Bush, sempre que es reconegués culpable. Fa bastants anys que no es parla de Vergès i ningú sap on ha anat a parar. El cas és que, fruit de la seva experiència forense, el 1968 va publicar el llibre De la stratégie judiciaire , traduït al castellà amb el títol més explícit d' Estrategia judicial en los procesos políticos (Anagrama, 1970), en el qual explica amb una colla d'exemples històrics que en aquestes causes hi ha dues estratègies possibles, que ell anomena processos de connivència i processos de ruptura. En els primers, l'acusat accepta la validesa de les lleis i la competència del tribunal i mira de negar l'autoria dels fets imputats, o bé al·lega eximents o atenuants, i al capdavall implora la benevolència del tribunal. En els de ruptura, els acusats rebutgen el sistema legal vigent, neguen l'autoritat dels jutges i (com en el cas de les brigades roges italianes) els amenacen i els diuen que el poble ja els ha condemnat a mort, cosa que els fa molt poca gràcia. No s'adrecen al tribunal sinó a l'opinió pública. Podem pensar en algun procés d'etarres.