Una desena de joves de poc més de 20 anys avancen per un carrer fantasmagòric i desèrtic, amb alguns edificis cremats a banda i banda, que és només a deu minuts caminant de l’emblemàtica plaça Tahrir de Bagdad. De sobte diverses ràfegues de bales els cauen a sobre, procedents de pocs metres més enllà, del final del carrer, on es poden distingir perfectament diverses persones armades i amb el cap cobert amb passamuntanyes. L’escena recorda qualsevol front de guerra d’aquests últims anys al Pròxim Orient.

Som en una habitació anodina de parets de color blanc, d’on penja una manta grisa. Un parell de cadires i una petita taula acaben de guarnir aquest lloc auster en un enclavament indeterminat de Síria, en una de les dependències que el servei d’intel·ligència kurd té escampades per tot el país. S’obre la porta i apareix un home vestit amb pantalons blaus i jersei també blau que deixa entreveure una samarreta interior blanca. L’home es diu Hisham, té uns certs trets magribins i podria passar perfectament desapercebut en qualsevol ciutat d’Espanya com un ciutadà anònim més, si no fos perquè va decidir unir-se a l’Estat Islàmic (EI) i s’ha passat aquests últims anys al territori controlat pel moviment terrorista. La seva història no queda gaire lluny d’altres sentides en converses a Síria. No hi ha un perfil únic que defineixi un integrant de l’EI. Quan parlem d’ells la primera imatge que ens ve al cap és la d’un llunàtic alienat. Però, malgrat que aquest perfil existeix, també és cert que n’hi ha molts altres que es van sumar a aquest moviment per raons identitàries, econòmiques, ideològiques, religioses o simplement circumstancials.

Autobusos i camions de transport de mercaderies plens de milicians apilats, intentant fugir d’una mort segura a la ciutat fantasma de Raqqa a finals del 2017, és una imatge molt allunyada de la que transmetien les revistes o vídeos propagandístics dels jihadistes en l’època daurada, on es veien combatents als quals no els tremolava el pols quan havien d’executar civils a sang freda, i que semblava que farien el mateix amb qualsevol enemic. Un dels grans errors d’Occident a la guerra de Síria va ser fer d’altaveu dels vídeos i les informacions cada cop més sagnants del Daeix, cosa que retroalimentava la bèstia i alentava el deliri del somni d’un califat que havia de colonitzar mig món. Però en la història els imperis s’enfonsen després d’una decadència de dècades o segles: aquest ni tan sols va resistir tres anys i va perdre la seva “capital”.

Nawel Hassani és una noia francesa de 22 anys, provinent de la ciutat de Leers, al nord de França. “La meva família és musulmana d’origen algerià, la meva mare sempre ha portat hijab”, explica. Pocs mesos després dels atemptats de París del novembre del 2015 va decidir, amb el seu xicot, anar a viure a Síria. “Volíem viure la nostra religió, al nostre país era massa difícil ser musulmans, la gent està massa espantada amb l’islam”.

La Toyoba té setze anys i set germans. Viuen amb els pares en una tenda dels camps de refugiats rohingyes de Kutupalong, al sud de Bangladesh. És la filla gran i, tot i que és menor d’edat, els seus progenitors han decidit casar-la perquè no poden alimentar tota la família.

Amitja tarda el sol encara impera a la frondosa illa de Sandwip. Està situada a una hora en barca de motor a l’oest de Chittagong, la segona ciutat més important de Bangladesh. Desenes de barcasses de fusta descansen a la sorra fangosa de la costa. Els pescadors cusen les xarxes i reposen després d’una llarga jornada de feina.

L’Ibrahim, de 14 anys, ha perdut les dues mans; el Hussein, de 12, l’esquerra; el Mustafà, de 9, té ferides als peus i al pit, i la petita Bean, de 6 anys, ha perdut la mà dreta i un dit de l’esquerra. Tots són fills de l’Ibrahim i de la Fàtima Hussein Ali, i són en una habitació de l’Hospital de Tal Abyad, a prop de Raqqa.

“Morir dempeus o viure de genolls”. Una sentència atribuïda a Emiliano Zapata durant la Revolució Mexicana, a Dolores Ibárruri, la Passionària, durant la Guerra Civil espanyola i, posteriorment, al Che Guevara durant la Revolució Cubana, que no deixa de sorprendre’m actualment. Que dos assassins a qui esperen 72 verges al cel, a més de molts altres plaers no terrenals, no tinguin el valor de morir com se suposava que sí que havien decidit viure i intentin sobreviure a qualsevol preu, significa admetre tàcitament que no creuen allò que deien creure i, per descomptat, que no tinguin cap mena de dignitat, a diferència de la que sí que van tenir aquells a qui van executar i al final van morir dempeus.