10 Fa pocs dies, Notre-Dame, l’església de l’Île-de-la-Cité, va perdre la coberta i l'agulla per un incendi. Un accident que, fins fa un segle i mig, no hauria sigut gaire transcendent. S’hauria reconstruït com haguessin dit els arquitectes de París, un canvi més dels que pateix la ciutat. Avui, però, és una catàstrofe mundial. N’hem vist la retransmissió en directe via 'streaming' als nostres dispositius, se n’han escrit moltíssims articles, se n’han fet milers de tuits, fotos i més fotos per Instagram. Fa un segle i mig Notre-Dame era una església; avui és un símbol, un lloc de visita, un reclam turístic. Què fem ara amb les seves restes?

]]> El Pitarra tanca. Quin greu. L’últim record feliç va ser la celebració dels 80 de la Paqui. Per què el substitueixen? Per un nou establiment orientat al turisme, esclar. L’economia marca el destí dels nostres locals comercials a les ciutats, això ho hem acceptat i ara ens posem les mans al cap perquè un establiment desapareix. Quin valor té el Pitarra? Per què l’hauríem de preservar? No té valor arquitectònic ni artístic, el que es vol preservar és la memòria, els records, el que sabem que hi va passar o el que hi hem viscut. Preservem testimonis personals o materials, i com que les tertúlies que hi van tenir lloc no les podem reproduir, volem congelar el testimoni físic de l’espai. La ciutat ha canviat i el Pitarra que es vol preservar fa temps que va morir. La memòria la podem preservar a partir de les fotografies que hi ha a les parets, les històries que s’hi van viure, etc. La vida ha de seguir i si preservem tot el que conté records petrificarem la ciutat, viurem a la ciutat del passat i no a la del present. No tot es pot preservar, sinó que cal jerarquitzar.

]]> Recordo quan, de petit, esperava el Cavall Fort. Quan volia que arribés corria cap a la bústia; si no hi era em desinflava, però quan hi era la il·lusió era indescriptible. Després m’ha passat, encara en època pretèrita, amb les cartes d’alguna amiga; darrerament aquesta il·lusió infantil la veig en altres. El dia que es va presentar el llibre Jujol en Barcelona, de J.M. Jujol Júnior, mentre anava cap a la seu de Barcelona del Coac, tenia aquesta sensació, una il·lusió per allò que rebria i una pressa fora mida per llegir-lo una vegada acabat l’acte. Confesso que una vegada acabat l’acte, tan bon punt vaig arribar a casa, vaig estar una bona estona sense atendre les obligacions adultes, mirant i llegint el llibre sobre l’obra de Jujol a la ciutat de Barcelona -el que versarà sobre els voltants, ja l’esperem-. Noves dades, una presentació dels fets acurada, imatges inèdites, tot allò que esperava i més. No recordo si l’Ot em feia xalar tant.

]]> Una vegada tancada la Model, què en fem? Què passa amb l’espai que ocupa? Sobre la taula hi ha el pla que l’Ajuntament de Barcelona va consensuar sobre el seu ús el 2009 i la promesa actual de fer un procés participatiu. Abans de parlar de l’ús cal determinar, però, què cal preservar de l’edifici, i per això cal determinar què és rellevant des del punt de vista arquitectònic.

]]>