No és gens estrany que Rússia arronsés col·lectivament les espatlles quan, dijous passat, Obama va anunciar que expulsaria els diplomàtics russos com a resposta a les activitats del Kremlin per manipular les eleccions del 2016. Es veu que a Moscou ja li va bé deixar que passin els dies, sabent que el 20 de gener un admirador seu substituirà Obama a la Casa Blanca i un vell amic dirigirà el departament d’Estat.

Viatjant pels paratges freds que envolten la ciutat àrtica de Murmansk (Rússia), de seguida queda palès que, de fet, aquesta regió erma és un punt estratègic clau del vast entramat armamentístic del president Vladímir Putin. La carretera que surt de la frontera noruega travessa quilòmetres i quilòmetres de terra vorejada a banda i banda per senyals de perill, càmeres de videovigilància i tanques dobles de filferro espinós coronades pel glaç. Molts dels assentaments grisos i silenciosos que hi ha al llarg del camí, on es veuen soldats amb abrics llargs i gruixuts marxant pels carrers, fan més pinta d’instal·lacions militars que no pas de poblacions.

Cada vegada és més fosc i fa més fred aquí a Alemanya, i no és només perquè arriba l’hivern. L’optimisme col·lectiu de l’estiu generat per la política de portes obertes amb els refugiats de la cancellera Angela Merkel s’ha enverinat. Protestes inquietants al carrer, amb manifestants que carreguen falses guillotines, són ara fets gairebé quotidians. A Dresden, durant una trobada d’uns quants milers de ciutadans que pretenen defensar la civilització occidental contra l’arribada dels musulmans bàrbars, un home sostenia una forca amb un rètol penjant on hi deia: “Reservat per a Angela Merkel”.

Aquestes últimes setmanes he estat temptat de dir una cosa impensable per a la meva generació: estic orgullós de ser alemany. Ja fa gairebé un mes que les onades de refugiats van començar a arribar i encara som milers els que acudim massivament als pavellons esportius i als campaments improvisats per ajudar-los. Aquesta situació ens recorda a més d’un aquell famós poema d’Emma Lazarus -“Doneu-me aquestes masses cansades, pobres i amuntegades que anhelen respirar en llibertat”- que rebia els nombrosos europeus que, fa un segle, eren els nouvinguts. La vella Europa s’ha convertit en una nova Amèrica.

Durant molts anys m’irritava -i em feia una mica de vergonya- haver de reconèixer que no m’agradava gaire l’obra de Günter Grass, el guanyador del premi Nobel que va morir dilluns. Al cap i a la fi, era l’escriptor més aclamat de l’Alemanya de la postguerra; no era només el nostre poeta nacional, sinó també, per a molts alemanys, la nostra consciència. Però no em deia res.