10 El còmic està exultant. Un any més pot presentar un balanç positiu tant en vendes com en qualitat d'obres o en reconeixement internacional. Però si alguna cosa caracteritza la seva evolució en aquests mesos és el fet d'haver sortit dels seus circuits de distribució habituals per conquerir nous espais. Podríem dir que s'ha produït un desbordament de la vinyeta. Reprendríem així el títol de l'exposició de Max i Sergio García al museu José Guerrero de Granada. 'Viñetas desbordadas' ofereix una mostra insòlita en la qual aquests dos dibuixants intervenen al museu fent traços sobre les parets, creant recorreguts, picades d'ullet d'un mur a un altre, correspondències entre sales i un interessant laberint de situacions en què l'espectador busca, avança, retrocedeix en un joc de les mil i una històries. Una cosa semblant fa Paco Roca a l'IVAM amb 'El dibuixat', un personatge que es fuga de la vinyeta, es desplaça per murs, s'amaga en racons, puja a l'ascensor, salta per la finestra i fins i tot ens dona accés al cap de l'autor. L'èxit de les dues exposicions fa esperar altres experiències similars.

]]> Sempre hem viscut fascinats, sovint captivats, per la imatge. Il·lusió de realitat, simulacre, artifici, però també invenció, fantasia, estilització, pot recrear amb fidelitat les formes del món o inventar mons nous. Unes vegades sorgeix de la imitació i altres de la imaginació, compleix funcions de verificació documental o convida a la meravella, dona testimoni fidel o sumeix en la sorpresa. I, entre les dues funcions, la imatge també pot acollir-se a un registre intermedi de ‘distorsions’ que sublimen o degraden la interpretació de les nostres referències més conegudes, sobretot les que regulen les relacions socials. Aquesta dimensió de la imatge, en la mesura que influeix en la construcció de jerarquies, és la que resulta més conflictiva. Figures d'autoritat, dotades d'atributs tan magnífics com terribles, han generat una amplíssima galeria de representacions des del començament de la història. En canvi, les imatges de la desmitificació apareixen més tardanament, es difonen en suports menys nobles –i, en conseqüència, menys duradors– i gairebé sempre estan elaborades a partir d'unes competències tècniques menys sofisticades. Per si no fos prou, les posicions de poder permeten, en darrer terme, la censura. En el duel històric entre l'apoteosi i la caricatura, aquesta última sempre ha tingut les de perdre.

]]>