Quan el moderador de la roda de premsa de la darrera Berlinale va presentar Agnès Varda com “una cineasta llegendària”, l’autora de Cleo de 5 a 7 s’hi va tornar: “No soc una llegenda! Encara estic viva!” Tot i això, ella sabia que, als seus 90 anys, no li quedava gaire temps i, per aquest motiu, es va acomiadar del cinema amb Varda par Agnès, una masterclass autobiogràfica que repassa la seva trajectòria com a fotògrafa i realitzadora d’una carrera inicialment situada en l’òrbita de la Nouvelle Vague però sempre lliure i singular. Ha fet llargs i curtmetratges, documentals i ficcions i ha rodat a Europa i als Estats Units. Només algú amb el seu tarannà és capaç d’agrair un Oscar honorífic de Hollywood arrencant a ballar amb Angelina Jolie al bell mig de l’escenari!

Una terrible malaltia degenerativa ha acabat d'esborrar els últims records d'un dels grans cineastes de la memòria. Un realitzador que, en ple franquisme, va utilitzar imatges pròpies i alienes per deixar un testimoni de la Guerra Civil que no era el del Caudillo que l'havia guanyada. 'Canciones para después de una guerra' hauria de ser un film obligatori a les escoles per deixar constància del que va significar aquella croada. I 'Queridísimos verdugos' s'hauria de projectar periòdicament per no oblidar que, no fa tant de temps, en aquest país es purgaven els delictes a cop de garrot.

En sentit contrari a l’afortunada metàfora amb què Joaquim Jordà va definir l’Escola de Barcelona, Vicente Aranda va evolucionar de Mallarmé a Victor Hugo; de la poètica de Fata Morgana destinada a driblar la censura franquista a adaptacions literàries més canòniques i realistes que, ja en democràcia, havien esvaït qualsevol alè experimental. El cineasta barceloní sentia una especial debilitat per les novel·les de Juan Marsé -sense que l’escriptor s’entusiasmés mai pels resultats- però també va estendre la seva biblioteca d’adaptacions a textos de Manolo Vázquez Montalbán, Luis Martín-Santos, Antonio Gala i icones universals com Carmen i Tirant lo Blanc.