Divendres passat, unes poques persones veïnes dels barris de Ciutat Vella ens havíem emplaçat en un pis del carrer Petritxol. Eren les dotze del migdia. El sol projectava una llum ben vertical que foragitava les ombres. De la mateixa manera, nosaltres, asseguts al voltant d’una taula de cuina, maldàvem també per il·luminar i aclarir els dubtes tècnics i de procediment dels nostres litigis amb l’administració municipal. Tres reivindicacions urbanístiques en dos dels nostres barris. Tres modificacions de planejament general per fer-hi cabre tres hotels: l’Hotel Drassanes al Raval Sud, l’Hotel del Rec Comtal i l’Hotel del Palau de la Música al barri de Sant Pere.

El febrer del 2002, de la mà de la lluita de la plataforma veïnal Una Altra Plaça Lesseps és Possible, em vaig iniciar en les pràctiques de participació i codisseny de l’espai públic. Proposada per ells com a tècnica independent juntament amb Salvador Rueda i Ole Thorson, vam aconseguir impulsar un procés de mediació entre administració i ciutadania amb un grau de satisfacció final prou ampli i significatiu. Anys després, quan m’han preguntat com ho vam aconseguir, ho he explicat fent referència als coneixements que Ferdinand de Lesseps tenia no només d’enginyeria sinó també d’alquímia. Tot fent una metàfora, parlava dels tubs i alambins que havíem hagut de construir per canalitzar i reconduir els posicionaments enfrontats. Els conflictes feien pujar la temperatura de tal manera que, igual que els materials es transformen fins a esdevenir un gresol únic on cristal·litzen harmoniosament, nosaltres havíem aconseguit treure el millor de totes les parts.

El 4 de febrer, al carrer Arimon, davant el Centre de Serveis Socials de Sant Gervasi, hi va tenir lloc una cerimònia singular al voltant d’un arbre. No sé si els barcelonins som del tot conscients de l’abast i importància d’aquell senzill gest de memòria local. En una part de la parcel·la alliberada de la pressió immobiliària, al peu d’una mitgera rehabilitada per l’Institut del Paisatge Urbà i l’Escola de Disseny i Art Llotja, Guillermo Aguirre Núñez i les autoritats municipals descobrien una placa on es llegeix “Isabel Núñez (Figueres, 1957 - Barcelona, 2012). Escriptora i activista social, va lluitar per la salvació d’aquest ginjoler bicentenari”.

En les últimes setmanes han aparegut en aquest mateix diari quatre articles que avisen dels mals que pateix actualment el Parc de la Ciutadella i del seu potencial com a espai integrador de cultura, ciutadania i ciència. Jordi Carrió alertava de la inèrcia i abandó institucional en què havien entrat el parc i els seus principals edificis: el Museu Martorell (el primer museu de Barcelona!), el Castell dels Tres Dragons, l’Hivernacle i l’Umbracle. Reclamava que la política actual entomés el deure de reconnectar amb l’impuls d’un Ajuntament que el va crear el 1872 i que, a partir del 1914 i de la mà de la Mancomunitat, va fer possible convertir l’antiga Ciutadella en un parc públic obert a la ciutat i al mar i consagrat a les ciències naturals. Un espai urbà que, com escriu Carrió, “respirava ciència en tots els seus racons”.