<![CDATA[Ara Andorra - Carles Duarte]]> 10 <![CDATA[L’escola catalana: adoctrinar o pensar?]]> L’apassionant i complex moment polític que viu Catalunya genera debats i tensions, incerteses i expectatives. Un dels fenòmens que es produeixen és la tendència a l’arrenglerament o, encara pitjor, a l’atrinxerament en posicions que es van enrigidint perquè el component emocional hi esdevé cap cop més fort. En un context així es poden tornar habituals els discursos destinats a la mobilització de les pròpies files procurant exacerbar la valoració negativa de l’adversari a còpia de recórrer a tòpics que de vegades no resisteixen el contrast amb la realitat.

]]> <![CDATA[Formació professional: aposta i compromís de futur]]> Estem des de fa temps instal·lats en el tòpic que la formació professional és un camí secundari a l’hora de definir horitzons vitals de caràcter laboral. S’imposa corregir una percepció pública que desatén les característiques del nostre mercat de treball i, per tant, els índexs d’ocupabilitat, que són particularment alts i favorables quan s’opta per una formació professional plantejada en termes d’excel·lència i d’idoneïtat respecte a les expectatives dels alumnes i a les necessitats de les empreses.

]]> <![CDATA[El nostre Mendoza]]> La paraula és el territori comú on generacions successives ens reconeixem, des d’on ens esforcem a dotar de sentit la nostra existència enmig de les onades d’incerteses i anhels quotidians. La literatura de vegades ens regala una veu que, gairebé sense adonar-nos-en, se’ns fa íntima per tot el que de nosaltres hi descobrim, per una proximitat sorprenent, fins i tot desconcertant, que alguns grans escriptors saben teixir magistralment amb els lectors. L’immens talent d’Eduardo Mendoza per construir i narrar històries, per imaginar i definir personatges, el situa entre els nostres novel·listes més admirats, però el vincle essencial que ens hi uneix té a veure, a més, amb la saviesa profunda de tantes pàgines magistrals que només poden oferir els que comprenen de debò els replecs de l’esperit humà.

]]> <![CDATA[L’educació avui: qualitat i innovació]]> L’inici del curs escolar ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre el model educatiu. Ho ha fet en aspectes ben diversos, com ara el calendari, l’avaluació, la metodologia, la priorització lingüística o l’equilibri entre ensenyament públic, concertat i privat.

]]> <![CDATA[Gran dama de la cultura catalana]]>

El traspàs de Maria Font Bernaus (1919-2016), vídua de l’empresari i mecenes Lluís Carulla i Canals, deixa la cultura catalana òrfena d’una de les seves personalitats més emblemàtiques. Conscient de la importància decisiva de l’educació, de la conveniència d’afavorir el talent, de la necessitat de promoure un millor coneixement de la història i de les tradicions, del fet que només una societat amb valors sòlids pot assolir fites ambicioses, la seva trajectòria es caracteritza per la dignitat, la constància, la coherència i un indefallent sentit de compromís al servei de la cultura i del país que va ser reconegut per la Generalitat de Catalunya amb la concessió l’any 1995 de la Creu de Sant Jordi.

]]> <![CDATA[Una presència indispensable, una vida fecunda]]> Hi ha persones del tot decisives en la configuració de l’esperit d’una ciutat i d’un país, perquè hi aporten lucidesa, compromís i imaginació creativa, i perquè hi assumeixin constructivament una responsabilitat que va més enllà del seu àmbit personal o professional, que constitueix una contribució poderosament enriquidora a la vida col·lectiva. Sens dubte aquest és el cas de Leopoldo Rodés, un home clau en institucions fonamentals per a l’enfortiment, la projecció i el prestigi de la cultura, des del Macba fins al Palau de la Música o al Liceu. I caldria afegir-hi esdeveniments crucials com els Jocs Olímpics del 1992 i nombroses iniciatives, en què la seva presència ha sigut sempre benèfica.

]]> <![CDATA[Premis Nacionals: el camí de l’excel·lència]]> La cultura és una obra col·lectiva que integra la tradició i la contemporaneïtat en un territori comú on ens identifiquem i que es nodreix de la creativitat i l’anhel de coneixement i de descoberta de generacions successives. Ho fa, a més, incorporant-hi les expressions artístiques de talents emergents. La cultura ha estat l’últim i fecund refugi quan les circumstàncies històriques han estat adverses, com ho va ser sota el franquisme, on poetes, cantants, pintors, músics..., esdevinguts alhora figures internacionals i símbols de resistència, afirmaven una identitat que la dictadura s’esforçava a esborrar. També avui, quan la crisi ha provocat ferides profundes, la cultura, sotmesa a unes condicions singularment desfavorables, per les severes restriccions dels pressupostos públics, pel daltabaix resultant de l’increment de l’IVA i per la reducció del consum, ha demostrat coratge, qualitat i compromís, i ha contribuït de manera decisiva a preservar els espais indispensables de bellesa, de mirada humanista, d’interpel·lació crítica que ens dignifiquen com a societat. Ho ha fet afrontant amb intel·ligència, imaginació i rigor les oportunitats que plantegen les innovacions tecnològiques.

]]> <![CDATA[Ciència i art]]> El progrés humà, que aspira a allunyar-nos dels comportaments primaris i brutals i a bastir espais de civilització i de dignitat, parteix del desplegament de les potencialitats de la nostra ment articulades des de la construcció primordial del llenguatge oral, però també dels llenguatges visuals, amb voluntat artística i de representació simbòlica.

]]> <![CDATA[La cultura, base del projecte polític]]>

En un estudi recent de les societats de drets d’autor europees emergeix la dada que dins el seu territori d’actuació la facturació anual del sector cultural és de 535.900 milions d’euros, un sector que és dels més dinàmics i que genera set milions de llocs de treball a Europa. No sorprèn, doncs, l’aposta de la Unió Europea pel programa Europa Creativa, des de la constatació evident del pes cada cop més rellevant que la cultura i el coneixement tenen en el nostre desenvolupament econòmic, una tendència que cal estimular i accentuar. En el context internacional, Europa no pot competir per matèries primeres o per un cost baix de mà d’obra ni hauria de dilapidar el patrimoni paisatgístic per aconseguir ingressos ràpids amb grans operacions immobiliàries no sostenibles. Europa -i òbviament Catalunya- ha d’optar per l’educació, el talent, la creativitat, la recerca, la qualitat, l’excel·lència... és a dir, per la cultura i els valors que hi associem.

]]>