Figura menuda, cabells blancs, mirada inquisitiva… Aquesta va ser la primera imatge que vaig tenir de Kate Millett, desapareguda aquest dimecres, quan ens va visitar a Barcelona el 2010. Una sensació d’enorme fragilitat que quedava immediatament compensada pel verb fàcil, el pensament àgil i, sobretot, l’extraordinària ironia. Kate Millett no mirava als ulls però sabia veure més enllà de l’evidència. Aquesta lucidesa és la que li va permetre a la seva joventut escriure una tesi doctoral brillant i polèmica, convertida després, el 1970, en el llibre que va canviar el feminisme per sempre: Política sexual.

A l’antic professor de gimnàstica del Col·legi Maristes de les Corts se l’ha qualificat sovint de “malalt” als mitjans de comunicació. Alguns dels alumnes víctimes d’abusos s’hi referien així, i a ells s’hi han unit opinador(e)s i periodistes. Manifesten estar reservant forces per enfrontar-se a aquest malalt, a aquest monstre al qual, per fi, la justícia ha agafat.

M’he permès agafar una part del títol del nou llibre de l’economista índia Gita Sen Refundant els contractes socials. Feministes en un món ferotge per encapçalar aquest article justament quan falten pocs dies per al 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència Vers les Dones.

Amb la rotunda frase “Aquesta dona no sóc jo” es va expressar l’actriu Inma Cuesta fa unes setmanes en veure una foto seva per al Dominical en què, amb l’ajut del Photoshop, li havien reduït la cintura, el maluc i els braços, li havien allargat el coll i allisat la pell per eliminar totes les arrugues. L’actriu, indignada, va reivindicar amb força la necessitat de decidir i defensar el que cada dona és, més enllà de modes, estereotips o cànons de bellesa.

Com a éssers fràgils que som, les pors recorren la història de la humanitat. N’hi ha de tipus individual, d’acord amb el nostre caràcter i les experiències viscudes, i també de col·lectives, producte de les nostres identitats culturals. Però totes compleixen la funció de preparar-nos per a possibles futures catàstrofes i defensar-nos-en. Les pors serveixen de catalitzador del que ens resulta desconegut i, per tant, incontrolable. Són una defensa preventiva davant el misteri que tot esdevenir comporta.

Hi ha poblacions que ofereixen solucions creatives als problemes socials amb què conviuen. Són aquelles que normalment no surten als informatius perquè haurien de fer-ho a l’apartat de bones notícies, que parlaria de la resiliència humana, una secció poc freqüent als mitjans de comunicació.

Ambiciosa, freda, calculadora, distant… Tots aquests són adjectius que li han estat adscrits a la candidata demòcrata per a la presidència dels Estats Units, Hillary Clinton. És difícil distingir quins tenen alguna cosa a veure amb la realitat objectiva i quins responen als estereotips que arrosseguen les dones que s’atreveixen a disputar el poder establert. Tenim exemples molt recents al nostre país en què les dones amb el legítim suport dels vots de la ciutadania tals com Ada Colau o Manuela Carmena són titllades de “manaires”, “ambicioses” o, fins i tot, d’“inexpertes”.