10 Fa 50 anys, l’any de 1968. Va tremolar París al maig, però abans i després també els campus de Califòrnia, Alemanya amb l'atemptat i quasi mort de Dutschke, Itàlia amb l’ocupació de les fàbriques, la Revolució Cultural Xinesa i els estudiants del Japó, la Primavera de Praga i l'ocupació soviètica. I a Espanya la dictadura franquista va desenvolupar una onada repressora sobre Comissions Obreres, el Sindicat Democràtic d’Estudiants i els sectors culturals i intel·lectuals. El PSUC va ser la principal organització política víctima de la repressió. I van proliferar o es van activar més diverses organitzacions esquerranes, maoistes, internacionalistes, trotskistes, consellistes, etc., i sigles com PC m-l, PCI, FSF ('fusufus', que van derivar cap a 'Che-chos'), Lliga Comunista Revolucionària, Moviment Comunista, Qué Hacer?, OICE, MIL, etc. Eren organitzacions caracteritzades pel radicalisme ideològic. Algunes amb tendència a l’acció directa i a vegades amb violència. D'altres feien agitació política o sindical més pràctica però molt minoritària. BR va néixer la tardor del 1968. Poc abans alguns líders d’aquestes organitzacions radicals ens van proposar a Solé Tura i a l'autor d’aquest article, procedents del PSUC, que els convoquéssim i els unifiquéssim o federéssim a tots plegats. Ens va semblar que això prioritzava la ideologia revolucionària més que la pràctica política i social i que hauria estat una gàbia de gats enfurismats de tota mena de colors.

]]> Un personatge original. I també va ser amic, especialment en èpoques complicades. Francesc Vicens va ingressar en el PSUC en els anys 50. La generació de Tàpies, Arnau Puig, Joan Brossa, etc. Ell, i em sembla també Puig, van ingressar formalment en el PSUC i ell em consta que s’hi va implicar en una època que una bona part dels quadres i dirigents passaven per la Jefatura (el pitjor moment), la presó i/o l’exili. Això sol tenia el seu mèrit, podia haver brillat com intel·lectual progre i amb menys risc. Un grupet de 6 persones ens havíem enviat a passar el mes d’agost de 1961 a Paris a fer un “master” clandestí per ser considerats de “quadres” (entre ells Dolors Folch, Quim Sempere i jo). Els mestres eren Solé Tura i Vicens i vam conèixer alguns com a conferenciants Carrillo, Claudin, López Raimundo, etc i es clar els dos mestres que hi eren sempre. Vicens tenía una enciclopèdia al cap, una memoria comparable amb les “39 escales” (Hitchcock) i crec que superava a Jordi Pujol. Sabia de tot, des de com feien la mantega a Alemanya oriental fins a unes tribus d’Africa central, des d’art of course però també de física quàntica i la infinitud del univers. I abans d’anar a Paris també escrivia i feia escriure llibrets de la col·lecció Pulga, fos la vida d’Albéniz com un relat reduït de Dostoievski.

]]> Un col·lectiu informal de professionals de la cultura i progressistes preparen, des de fa més de dos anys, una gran Festa de les Cultures i la Diversitat. Han rebut el suport d’una cinquantena de països (ambaixades, consolats o altres institucions representatives), més d’un centenar d’associacions, fundacions i ONGs presents a Barcelona, 60 entitats o col·lectius que oferiran la diversitat de la gastronomia i 15 exposicions de la diversitat artesanal. La Festa té el suport de l’ACNUR, de Casa Amèrica, de Casa Àsia, de Comissions Obreres, de la Diputació de Barcelona, del FC Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, de l’Institut Francès, de l’Istituto Italiano de Barcelona i de la Unió per la Mediterrània. En aquesta llista hi ha un absent: l’Ajuntament de Barcelona. La Festa no és ben vista pels representants municipals, almenys per la tinència d’alcaldia de Drets Civils, Transparència i Participació, que presideix Jaume Asens.

]]>