Donald Trump ho podia dir més fort, però no més clar. No vol pobres al govern, només rics perquè, diu, són els que representen Amèrica, els que tenen la mentalitat adequada, els que han fet un sacrifici per deixar els negocis i incorporar-se a l’administració pública. L’afirmació connecta amb un sistema de valors molt trumpià que mesura la capacitat en funció de la riquesa material acumulada: tant tens tant vals, una filosofia que venera rics i poderosos i menysprea pobres i perdedors.

Només dos presidents dels Estats Units han gosat cessar la persona que els investigava. Fa 40 anys Richard Nixon va acomiadar el fiscal especial del Watergate. Un cas sonat que va arrossegar, en l’anomenada “massacre del dissabte a la nit”, la dimissió del fiscal general i del seu adjunt, que es van negar a seguir les ordres del president. La jugada li va sortir malament a Nixon, que va acabar dimitint perquè l’ impeachement s’acostava implacablement. Ara Trump ha fet un pas tant o més arriscat. Ha cessat el director de l’FBI, James Comey, quan l’agència federal està immersa en una investigació sobre les relacions entre l’equip de campanya de Trump i Rússia. Un cas que posa especialment nerviós el president, que veu qüestionada la legitimitat de la seva victòria. El neguiteja el protagonisme i la cobertura mediàtica que està tenint la connexió russa. I quan Trump s’irrita, tendeix a deixar que l’estómac prengui el comandament. Des de l’anunci del cessament de Comey, la Casa Blanca ha anat canviant les versions sobre els motius de la decisió, amb abundants contradiccions que han culminat amb Trump desmentint públicament els seus portaveus i el seu vicepresident. Al menú de la polèmica s’hi ha afegit el sopar del 27 de gener entre Trump i Comey. Fonts pròximes a l’excap de l’FBI expliquen que, entre plat i plat, Trump va demanar una promesa de lleialtat que va ser denegada; Comey només va comprometre’s a ser honest. Si això fos cert, es destaparia un possible motiu per al cessament: tenir algú més lleial, més dòcil, al capdavant de la policia federal. La legislació busca tot el contrari. El nomenament per a 10 anys del director de l’FBI pretén garantir-ne la independència, per sobre dels canvis en la presidència. És una d’aquelles subtilitats que no interessen a Trump, que ha amenaçat Comey perquè calli brandant unes hipotètiques gravacions de les seves converses (una altra similitud nixoniana).

Amb un Partit Demòcrata encara llepant-se les ferides i una protesta al carrer més entusiasta que efectiva, de moment és Montesquieu qui s’ha erigit com a autèntica oposició de Donald Trump. L’executiu que el populista president volia que fos ràpid en la presa de decisions, instantani en l’aplicació, una mena de blitzkrieg de la política, ha ensopegat una vegada i una altra amb els altres dos poders que Montesquieu, en la teoria, i els pares fundadors, en la pràctica, van col·locar en el sistema polític nord-americà.

Convençut que els seus no el penalitzaran, el Trump president manté el control sobre els negocis privats i utilitza la Casa Blanca per potenciar la seva marca. Només així s’entén que el departament d’Estat promocioni el club de golf de Trump a Mar-a-Lago; només així s’explica l’espot publicitari de l’assessora presidencial Kellyanne Conway que animava a comprar productes d’Ivanka Trump; i només així no sorprenen les corredisses de delegacions estrangeres per fer reserves a l’Hotel Trump de Washington.

Els nord-americans van votar per un president i els ha tocat la família sencera. Van elegir un home de negocis que situava fills, filles i gendres als càrrecs de direcció de les seves empreses i, un cop instal·lat a la presidència dels Estats Units, també està col·locant la família en llocs de màxima responsabilitat. Vol regir el país com regia l’imperi Trump, i troba forats legals per saltar-se les lleis antinepotisme que regeixen als Estats Units.

Fa dues setmanes que l’última i sonada mentida de Donald Trump el persegueix incansablement, tossudament enganxada a la sola de la sabata d’un president acorralat per les seves pròpies paraules. Fins i tot pel paradigma Trump, aquesta falsedat és de gran calibre. Una sèrie de tuits explosius el 4 de març en què Trump acusava l’anterior president, Obama, d’espiar-lo a la Trump Tower: “Que baix que ha caigut el president Obama espiant els meus telèfons durant el sagrat procés electoral. Això és Nixon/Watergate. Un home dolent (o malalt)!”

Donald Trump sap perfectament qui l’ha portat a convertir-se en l’home més poderós del planeta, i és a ells a qui ha dedicat el primer discurs i les primeres decisions com a president. Ni missatges adreçats al conjunt dels nord-americans, ni gestos conciliadors per superar les tensions d’aquests Estats Dividits d’Amèrica. Cap retòrica tranquil·litzadora, cap moderació de les promeses de campanya. Els seus fidels, els incondicionals que el van votar, els que als mítings cridaven que tanquessin Hillary Clinton a la presó, aquest cap de setmana se’n tornen a casa amb un somriure satisfet al rostre. El seu heroi no afluixa. Han vist un Trump en estat pur. Proclama “Amèrica primer”, un eslògan d’orígens filonazis, i exposa un programa de només dos punts: comprar productes nord-americans, contractar treballadors nord-americans.

El Donald Trump empresari té 144 companyies repartides per 25 països, i quan el 20 de gener es converteixi en Trump president, en seguirà mantenint el control, probablement a través dels seus fills. És el que ell i els seus pròxims han anunciat, rebutjant les peticions que vengui o se separi de l’imperi privat per evitar un conflicte d’interessos flagrant.

L’endemà de les eleccions més de 100.000 nord-americans van córrer a inscriure’s al sistema de cobertura sanitària. La secretària de Salut, Sylvia Burwell, va informar en un tuit d’aquest rècord de registres en el moment en què va quedar clar que Donald Trump, que s’ha compromès a revocar l’Obamacare, seria el nou president dels Estats Units a partir del gener.

Ha sigut un dels moments més durs de la seva carrera política. Hillary Clinton va fer ahir el discurs de concessió amb què renunciava al somni de ser la primera dona a ocupar la Casa Blanca i es veia forçada a deixar que s’hi instal·lés el rival que més l’ha insultada políticament i personalment. Tot i això, Clinton va enterrar les recriminacions, va felicitar Donald Trump i es va mostrar disposada a col·laborar amb ell. “Donald Trump serà el nostre president -va afirmar-. Li devem una ment oberta i donar-li una oportunitat perquè lideri”.

La multitud arribava en massa i amb un punt de confiança al Centre de Convencions Javits, on Hillary Clinton tenia instal·lat l’equip de seguiment de la nit electoral. Una llarga fila humana que serpentejava ben ordenada pel 40th Street de Manhattan, i que se sotmetia pacient als estrictes controls de seguretat.