<![CDATA[Ara Andorra - Elena Moya]]> 10 <![CDATA[Brexit, Catalexit i el més calent a l'aigüera]]> Amb tanta tristesa com visc el dia a dia de la política catalana, observo ara els increïbles esdeveniments d'una democràcia tan establerta i en principi sòlida com la britànica. Les trifulgues internes, la incapacitat (i molts cops falta de voluntat) per posar-se d’acord, els objectius personals per damunt dels col·lectius i, per damunt de tot, no centrar-se en el que realment importa –la gent del país– fan que les dues situacions em semblin penosament semblants. És una vergonya.

]]> <![CDATA[Sis preguntes a la República Catalana]]> Com a autora de quatre llibres prorepublicans centrats a exposar les mancances de la jove i fràgil democràcia espanyola, he viscut els darrers mesos amb incertesa i esperança per un futur millor. Enmig de la confusió que vivim, tant a Catalunya com a Anglaterra (visc a Londres, on el Procés ha despertat simpaties), em sembla que ens falta un pla per implementar aquesta resolució, que ens ha deixat desgastats, dividits, empobrits i amb més preguntes que respostes. En aquest article no pretenc desfer l’embull en què ens trobem ara, sinó plantejar com ens ho farem si la República tira endavant. En aquest sentit, proposo sis aspectes perquè entre tots reflexionem sobre quin país volem.

]]> <![CDATA[Neymar o l’especulació financera]]> El traspàs de Neymar al PSG és una d’aquelles operacions desorbitades que acostumen a marcar els canvis d’època o de tendència. Em recorda la compra de la torre HSBC a Londres per part de Metrovacesa per 1.100 milions de lliures el 2007, just abans que esclatés la bombolla immobiliària que ensorraria l’empresa catalana i donaria lloc a una crisi que ha durat 10 anys.

]]> <![CDATA[Què té a veure Jane Austen amb el Brexit?]]>

Potser no és una coincidència que el Banc d’Anglaterra hagi elegit Jane Austen per figurar als nous bitllets de deu lliures, presentats aquesta setmana per celebrar el 200 aniversari de la mort de la famosa escriptora.

]]> <![CDATA[Theresa May: la curiosa impertinent]]> M’agradaria enviar-los a Theresa May i David Cameron un meravellós passatge d’El Quixot, un conte intercalat titulat El curioso impertinente. El petit relat explica que un home que estava molt enamorat de la seva dona, amb qui era molt feliç, va decidir demanar a un amic que la cortegés per assegurar-se de la seva fidelitat. Es va tornar tan boig que va perdre la personalitat que havia enamorat la seva dona, que al final se’n va cansar i tot se’n va anar en orris. La lliçó és molt clara: no és bona idea posar a prova les coses sense tenir-ne una absoluta necessitat.

]]> <![CDATA[Europa: aprofitar el vent a favor]]> Els mercats financers han respirat alleujats després de la victòria d’Emmanuel Macron a les eleccions franceses. El risc que els candidats antieuropeus d’Holanda i França suposaven per al món financer era veritablement terrible, perquè una ruptura o un debilitament considerable de la Unió Europea hauria suposat l’enfonsament de molts actius. Si Europa es trenqués, els mercats haurien de posar un preu nou a les obligacions que emeten els governs, o les companyies europees, i també a les accions de les empreses que cotitzen a borsa. En el cas dels bons, la prima de risc seria molt més alta en països com el nostre, ja que no tindríem el mateix suport dels veïns europeus més rics. En el món de la borsa els preus s’haurien desplomat perquè un mercat trencat acostuma a fer més difícil i car que les empreses arribin als consumidors.

]]> <![CDATA[Un passeig pel Tàmesi (2, part sud)]]> El Tàmesi té a Londres una mica l’efecte de la Diagonal a Barcelona: viure al nord o al sud determina fins a cert punt la capacitat adquisitiva i el nivell social. Però, com a Barcelona, cada cop menys. Això són bones notícies, perquè el sud del riu té moltes coses, i ja era hora que es gentrifiqués i atragués més diners, sobretot la part est, que ha estat tradicionalment pobra. La part oest, com veurem, sempre ha estat molt rica.

]]> <![CDATA[Un passeig pel Tàmesi (1)]]>

Londres torna a estar al centre de l’atenció per circumstàncies desafortunades. Altre cop, com ja va passar en els atemptats del 2005, la flegma britànica s’ha imposat: la gent aixeca el cap, serra les dents i se’n va a treballar.

]]> <![CDATA[Inflació: “Ja soc aquí!”]]> Vet aquí una vegada que les pujades de preus eren males notícies perquè retallaven la capacitat adquisitiva dels treballadors i, en general, feien més inestable el sistema econòmic. Els bancs centrals lluitaven contra la inflació per posar ordre, com famosament va fer la Reserva Federal nord-americana (la Fed) del governador Paul Volcker, que als anys 80 va apujar els tipus d’interès fins a un increïble 20%. Una generació després, l’objectiu és exactament el contrari.

]]> <![CDATA[Bankia, o el “grup Frankenstein”]]>

Ja era hora que comencessin a rodar caps en el sector bancari. És incomprensible que, no només a Espanya sinó a mig món, els que van permetre el boom creditici -i tant se’n van aprofitar-, que va provocar una crisi que ja fa deu anys que dura i de la qual encara no hem sortit, encara no hagin pagat pel que van fer -o permetre-. En el cas de la sortida a borsa de Bankia, els senyors del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors són responsables que els bancs compleixin la llei i que l’entrada al mercat de valors es faci d’acord amb unes regles molt determinades. En tots dos casos això va fallar, i és just que ara n’hagin de respondre.

]]> <![CDATA[Amistats perilloses]]>

La foto en què es veia la mà de Donald Trump al cul de la primera ministra britànica, Theresa May, va fer la volta al món per l’èxit que va tenir entre les ments més malpensades. El que els diaris sensacionalistes que la van publicar no van explicar tan bé és que la imatge és un bon reflex del que estava passant de veritat; per entendre-ho, un no ha de ser malpensat sinó, senzillament, estar ben informat.

]]> <![CDATA[Catalunya a Londres: històries de la City]]>

Les institucions públiques catalanes es gasten uns quants calerons organitzant activitats culturals a Londres amb el fi de donar a conèixer la nostra cultura a la Gran Bretanya. És un fi molt lloable, sens dubte, que hi ha portat grans músics, com Jordi Savall, per celebrar Sant Jordi, o els Castellers de Vilafranca, que van fer una demostració ara ja fa un temps al davant de la Tate Modern.

]]> <![CDATA[El futbol anglès hissa la bandera gai]]>

El darrer cap de setmana de novembre els espectadors de la Premier League, la lliga de futbol més popular del món, van ser testimonis d’una imatge impactant: tots els capitans de tots els equips, tots mascles, enfangats per la pluja i amb cara de pocs amics, lluïen l’arc de Sant Martí als braçals. Molts dels altres jugadors, i els àrbitres, també lluïen la reconeguda marca gai als cordills de les botes. Amb aquesta iniciativa, que va tenir un gran ressò, la lliga anglesa ha volgut donar un cop sobre la taula i dir que ja n’hi ha prou de discriminació al col·lectiu homosexual en el món del futbol. Al camp, i no només a Anglaterra sinó a tot arreu, els jugadors que hagin reconegut ser gais públicament es poden comptar amb els dits d’una mà; i a les grades encara sentim periòdicament càntics en què dir que un jugador és gai és com acusar-lo d’alguna cosa dolenta. A Anglaterra passa el mateix que a Espanya, on se senten sovint burles a Cristiano Ronaldo, a qui molts espectadors consideren una icona gai. Segurament tots recordem el “ Guti, Guti, Guti, maricóóón...” que es cantava al Camp Nou i arreu de la Península quan jugava l’exmigcampista del Reial Madrid.

]]> <![CDATA[Carta a Hillary: hem perdut una batalla, però no la guerra]]> Estimada Hillary Clinton,

]]> <![CDATA[S’ha acabat el bròquil (econòmic)]]> El nou govern espanyol parla molt del “problema català” i de la gran oposició que tindrà durant aquesta legislatura. Però a mi m’agradaria ressaltar un problema encara més gran però del qual ningú parla: sembla que als governs de tot el món se’ls està acabant el coixí financer de què els bancs centrals els han proveït des de fa quasi una dècada -i al qual ens hem acostumat tots-. Ara, però, ens treuen la catifa de sota els peus, i els polítics s’hauran d’espavilar, i molt.

]]> <![CDATA[Armes de dona]]> Després d’un any observant com quatre senyors espanyols no saben posar-se d’acord per formar un govern, sense preocupar-se per les conseqüències socials de la seva inoperància, cal preguntar-se si l’absència de dones en aquest procés ha tingut alguna cosa a veure amb aquest pèssim resultat.

]]> <![CDATA[Dones i poder: 10 obstacles contra la igualtat]]>

Que Hillary Clinton pugui arribar a ser la primera presidenta dels Estats Units és un èxit per a les dones, per a la democràcia i per a la carrera cap a la igualtat de gènere. Que hagi hagut de ser la dona d’un expresident per agafar notorietat pública és un fracàs i un símbol de la quantitat de poder real que tenen les dones avui en dia: quasi gens.

]]> <![CDATA[Brexit: reflex d’una societat partida]]> Ja fa més d’un mes que la Gran Bretanya va decidir abandonar la Unió Europea. Les amenaces han passat a ressentiments per part de qui volia seguir a la UE, mentre que els predicadors de grans millores en cas de marxar-ne s’han quedat muts o fins i tot ja ni hi són. A una velocitat rècord, s’ha format un nou govern i tenim nous protagonistes. Mentrestant, la gent del carrer s’ha quedat tan bocabadada que encara no sap què pensar. L’ambient general és de gran confusió. Però hi ha una cosa clara: el referèndum ha marcat un abans i un després per als que vivim aquí, perquè ha aprofundit les divisions socials d’aquest país, que determinen en gran mesura el dia a dia dels seus residents.

]]> <![CDATA[A totes contra la discriminació de gènere]]>

Des de Londres, on visc, observo que, malgrat que per primera vegada en la història dues dones regenten les alcaldies de Madrid i Barcelona, el debat polític ràpidament ha deixat enrere aquest fet i ha passat a centrar-se en la guerra partisana de sempre entre dreta i esquerra, i no en com la victòria de les dues dones afectarà el mapa polític espanyol en les pròximes eleccions.

]]>