Com m’imagino les universitats catalanes d’aquí vint anys? Com me les imaginava fa deu anys quan els rectors de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques d’aquella època, fent un gran exercici de consens, vam deixar escrit al Llibre blanc de la universitat de Catalunya : un sistema públic únic on cada universitat sigui capaç de trobar les seves prioritats i la seva identitat i després estigui disposada a col·laborar amb les altres per assolir objectius concrets.

Les universitats catalanes estan en peu de guerra, com molts altres sectors de la nostra societat. El fet és que el govern de la Generalitat ha d'afrontar una nova retallada per complir l'objectiu de dèficit imposat pel govern espanyol, cosa que significa una nova clatellada a l'estat del benestar i el consegüent agreujament de la crisi social.

Els darrers dies s'han publicat articles sobre el futur de l'educació superior lligats al dels MOOC (massive open online courses ). En aquest diari llegia un magnífic article de la col·lega i amiga Dra. Esther Giménez-Salinas sobre la revolució en el món de l'educació. Dimarts també sortia un article de la Sònia Sánchez sobre les iniciatives d'un parell d'universitats catalanes en el món de l'online massiu. La Vanguardia feia el mateix dia un extens reportatge en què relacionava aquest tipus de cursos amb un hipotètic declivi de la universitat, i a El Periódico el Dr. Serra Ramoneda deia, comentant el mateix fenomen, que la UOC hauria de ser la universitat virtual del sistema universitari català.

Tenim tendència a caure en el desànim. És normal perquè som un poble castigat per la història, un poble que sempre ha tingut clar que volia ser amo del seu futur i que mai no ho ha acabat d'aconseguir. És veritat que hem viscut deu setmanes d'eufòria, de somni, d'optimisme col·lectiu. Deien uns comentaristes durant la nit electoral que finalment havia arribat el bany de realitat. En quina situació estem, doncs? En una excel·lent situació. I ho dic amb el cap i la veu ben alts, perquè la realitat contrastada és que el sobiranisme ha augmentat en vots i també gosaria dir en escons. Tot i que aparentment només n'ha augmentat un, jo no estic segura que els 62 escons de CiU de les darreres eleccions fossin tots sobiranistes. Ara, dels que han aconseguit, n'estic força més segura. La setmana passada dèiem que l'independentisme havia fet un salt del 42% de població favorable al 57% en poques setmanes. I estàvem molt contents amb aquest percentatge. Què ha canviat, doncs, en el camp sobiranista de la nit del 25 al matí del 26? Res. Al contrari. Els partits de l'eix nacional tenen un 59,01% dels vots, cosa que representa que els van votar 2.140.317 persones, és a dir, moltes més de les que van acudir a la manifestació de l'11 de setembre i més de tres-centes mil més que en les darreres autonòmiques. La veritat, no em sembla un mal resultat, ans al contrari, em sembla que un cop clarificats discursos i posicionaments, l'independentisme s'ha consolidat.

Aquest títol podria ser meu, però no ho és. És del director general d'Educació i Cultura de la Unió Europea, Xavier Prats, a qui vaig tenir el plaer d'escoltar fa poques setmanes a Barcelona en un esmorzar organitzat per Emilio Cuatrecasas i la Fundació CYD. Concretament va dir: "Les universitats perden el monopoli de l'educació. Aquest és el tsunami que arriba". I va fer èmfasi en el fet que, com tot tsunami, arriba de manera més ràpida del que ens pensem i que és un error dramàtic no reflexionar-hi. Allà mateix li vaig dir que no es podia ni imaginar com li agraïa les seves paraules, perquè em sento molt sola repetint arguments com aquests. No els repeteixo pel plaer de fer-ho, sinó perquè faig recerca sobre educació i tecnologia, les dades que tinc són molt clares i em sorprèn la manca de sentiment d'urgència que tenim sobre aquesta qüestió. Segurament vivim massa obsessionats pel curt termini, que és dramàtic però que de cap manera ens ha de fer oblidar que al marge nostre, el món continua avançant, i no seria bo que en sortir del túnel ens trobéssim massa enrere.

Feia temps que es veia a venir, però tenim la tendència a mirar cap a una altra banda quan és evident que està a punt de descarregar una tempesta. Fa anys, potser una dècada, que els sistemes universitaris europeus es van començar a repensar de dalt a baix. I no ho van fer per respondre a pressions del mercat salvatge sinó dels mateixos estudiants, que trobaven un esvoranc entre els costums de la seva vida quotidiana i les metodologies d'ensenyament. I amb l'inici de la crisi, aquests corrents de reforma que posaven en dubte algunes pràctiques finalment poc equitatives de l'estat del benestar també van influir en aquest debat. Parlo del preu de les matrícules, dels sistemes de governança i de la necessitat de formar gent per a noves ocupacions.

Quan estats i Esglésies s'han vist involucrats en afers de corrupció, sigui econòmica, política o moral; quan la democràcia ha estat segrestada pels partits polítics; quan els partits polítics han acabat lligats de peus i mans per les servituds sovint inconfessables del seu propi finançament; quan els serveis públics han esdevingut incapaços de retornar als ciutadans el valor que paguen per gaudir-ne i han esdevingut inútils ; quan un sistema financer graponer i insostenible ha estat incapaç de resoldre la crisi que ell mateix ha creat; quan, en definitiva, ja ningú no pot parlar en nom de l'estat, de la democràcia, de la política o de l'economia, és urgent que trobem un nou principi de legitimitat.