10 Una feina, la que sigui; si ens hi atrevim, una que ens faci una mica el pes; un salari superior al llindar de la pobresa; si ens hi atrevim, un que se situï més enllà encara; i si no, un salari i avall –que sigui el que Déu vulgui–; una reducció de la jornada; una baixa; un paper que digui “concedida”; un subsidi; un expedient administratiu favorable; una beca; una línia de crèdit; un sostre; llum, gas i aigua; un tracte digne a casa; una estona per a nosaltres –per fer política, per tenir cura dels altres, per perdre el temps seguint el vol de l’oreneta o buidar el cap amb la mirada fixa a un principi d’esquerda a la paret de la cambra–: heus aquí tot allò, que és molt més encara, que les grans majories socials, desposseïdes dels mitjans necessaris per a una existència autònoma, pidolen un dia rere l’altre. I això no és vida. Perquè una vida no es pidola, una vida no se suplica: instal·lats en la súplica, abaixem el cap i deixem de ser nosaltres.

]]>