<![CDATA[Ara Andorra - Marc Murtra]]> 10 <![CDATA[La metamorfosi]]> El gran i longeu pensador Bertrand Russell va dir que “el problema del món és que els estúpids se senten segurs i són arrogants mentre que els intel·ligents estan plens de dubtes”. Russell sabia que com més superficial és el nostre coneixement d’un problema complex, més senzilla ens sembla la solució.

]]> <![CDATA[No vull ser belga]]> A Catalunya els poders i les dinàmiques que ens desuneixen i deslloriguen són cada cop més sòlids i consistents, i els que ens acoblen són cada cop més febles i fràgils. Els senyals són arreu.

]]> <![CDATA[Qui va vèncer?]]> Avui, encara, la gran majoria dels catalans compartim i respectem una sèrie de valors que inclouen el civisme pacífic, el respecte a la diferència i el fet que, amb un ampli ventall d’interpretacions, els catalans decidim el nostre futur per mitjà del vot. Aquests valors compartits haurien d’evitar que ens insultéssim entre nosaltres. Alhora, lamentablement, constatem com tot plegat s’està imposant amb un format de característiques molt catalanes. Cada acció política genera una reacció sentimental, cada acció política contundent genera una reacció sentimental contundent. En tenim molts exemples, com la ràbia que generen els editorials madrilenys quan menystenen les manifestacions independentistes o l’horror que va generar la tempesta de porres de l’1 d’octubre. Val la pena destacar que el principi d’acció-reacció també regeix els no independentistes: és sabut que també tenim cor i sentiments. Quan es va anunciar el lema de la Diada del 2017, “La festa del sí”, alguns ho vam viure com un intent de fer-nos fora de la Diada de tots. Quan es va aprovar la llei de transitorietat al Parlament, molts ens vam sentir atropellats, i quan el Parlament va declarar la independència unilateralment, molts ens vam sentir menyspreats políticament.

]]> <![CDATA[Restablir-nos del mal fet]]> Finalment ha arribat el xoc entre l’independentisme català i l’estat espanyol liderat pel govern de Mariano Rajoy. Abans d’arribar aquí, l’independentisme ha estat anys acumulant greuges enfront d’un estat que durant els mateixos anys ha implementant l’estratègia del cargol: si detectes moviment, amaga’t dins la closca i espera tranquil·lament que tot passi.

]]> <![CDATA[On és Ada Colau?]]> Ara fa dos anys que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de la nostra recentment colpejada Barcelona. Una victòria amb un polsim d’èpica: la líder de la quixotesca plataforma antidesnonaments es va presentar a les eleccions sense suports ni mitjans, amb una llista electoral repleta d’activistes socials, i va guanyar contra pronòstic. Va ser escollida la primera alcaldessa de la història de la ciutat.

]]> <![CDATA[Qui tingui visions, que vagi al metge]]> El líder de l’oposició al Regne Unit, el laborista Jeremy Corbyn, està acostumat a arrasar entre els militants del seu partit. Ho va fer el 2012 amb un 59,5% dels vots i el 2015 amb un 62%. Ho va fer proposant la nacionalització d’empreses, descrivint Hezbol·lah com a “amic”, estant en contra de l’OTAN i qualificant Karl Marx de “gran economista”. S’ha enfrontat a un partit conservador que ha governat durant gairebé tota la crisi i ha presidit el fiasco del Brexit. Contra una lànguida i contradictòria candidata que estava a favor de la UE però vol liderar el Brexit; que demana valentia però defuig debats; que promet combatre el terrorisme islàmic però fa fora 20.000 policies.

]]> <![CDATA[L’infern està empedrat de bones intencions]]> Avui l’independentisme continua comandant l’agenda mediàtica a Catalunya amb la destresa d’un director d’orquestra: propostes, comunicats i arguments emesos des del Palau de la Generalitat, l’Assemblea Nacional o els partits de Junts pel Sí provoquen continus cicles de notícies i retuits a internet. Els seus arguments són recollits per molts ciutadans i els seus líders diuen que se senten forts. Però no és or tot el que lluu: l’independentisme ha entrat en una fase caracteritzada per greus contradiccions.

]]> <![CDATA[Despullant el nacionalisme espanyol]]> Tots estem habituats que els líders polítics no sempre diguin el que pensen, típicament per evitar costos electorals o per manipular l’opinió pública.

]]> <![CDATA[TV3 i Maquiavel]]> Les dades no són amables amb TV3 i Catalunya Ràdio. Amb un pressupost total de 311 milions d’euros i una plantilla de 2.360 persones (amb un salari mitjà d’uns 52.000 euros), TV3 continua perdent audiència i la seva quota de pantalla ha baixat a l’11,4%. Aquesta xifra li permet ser líder a Catalunya, però frec a frec amb Telecinco. El Super3 / Canal 33 i el 3/24 sumen un 3,7%. A les ones radiofòniques, Catalunya Ràdio té 556.000 oients, per darrere dels 778.000 de RAC1.

]]> <![CDATA[Quan el ridícul és sinistre]]> La mort de Fidel Castro va ser reveladora, ja que vam poder descobrir que nombrosos que són els apologetes d’una dictadura si és liderada per un dictador pretesament digne o si la dictadura és efectiva en els àmbits de la salut i l’educació. Els defensors de Fidel han aparegut com crancs quan es retira una onada. També ens va permetre comprovar el poc compromís democràtic que tenen amplis sectors polítics i mediàtics de l’esquerra catalana i espanyola.

]]> <![CDATA[Apocalipsi socialista]]> Fer previsions encertades sempre és difícil. El premi Nobel d’economia Paul Samuelson recordava que “Wall Street ha predit nou de les últimes cinc recessions”. Ara en política alguns esdeveniments es poden identificar com a probables a mesura que els fets t’hi porten, per molt antipàtics o antiintuïtius que puguin semblar.

]]> <![CDATA[Burquinis a Catalunya?]]> La creadora del burquini afirma que va dissenyar aquest vestit de bany que només mostra part de la cara, les mans i els peus perquè dones musulmanes “tinguin la llibertat” d’anar a la platja o jugar a voleibol. Per a un occidental urbanita, això pot resultar sorprenent, ja que una dona hauria de poder anar a la platja vestida sense burquini.

]]> <![CDATA[La desconnexió catalana]]> Segurament l’èxit més important de l’independentisme català ha sigut la construcció d’una arquitectura ideològica que suporta els seus posicionaments. Ha establert fermament, per exemple, el concepte de “dret a decidir”. També ha construït un imaginari tangible, tot i que imprecís, de com podria ser una Catalunya independent: moderna, cívica i benestant. Recordem que aquestes concepcions són relativament noves. Aquesta construcció té una gran transcendència, ja que els moviments polítics que més han transformat la realitat tenien uns fonaments ideològics sòlids i uns discursos preponderants. A Catalunya en tenim precedents clars, com el moviment que va resultar en l’establiment de la Mancomunitat.

]]> <![CDATA[Pedro Sánchez i l’herència maleïda]]>

A les eleccions generals del desembre del 2015 només 5,5 milions d’electors van votar socialista a tot Espanya. Un nombre molt allunyat dels 12,5 milions de votants espanyols (i catalans) que es consideren de centreesquerra.

]]> <![CDATA[20 anys d’Ada Colau?]]> Barcelona no sempre ha sigut una gran ciutat. La seva història és una combinació d’èpoques de sopor, períodes interessants i alguns fascinants períodes de glòria urbana.

]]> <![CDATA[La gran rentada de mans]]>

Per als romans scrutinium volia dir “cercar a les escombraries amb l’esperança de trobar-hi alguna cosa de valor”. Per a nosaltres el terme ha adquirit un significat més noble: investigació profunda i minuciosa d’una cosa o afer (incloent-hi una votació). A més, el terme va sovint associat al dret essencial d’analitzar les actuacions dels governs. En aquest cas, com més s’apropi al seu significat modern i menys al que utilitzaven els romans millor: implica més honestedat i qualitat pública.

]]> <![CDATA[La conspiració dels jutges]]> L’actual crisi espanyola permet observar que, a pesar d’opinions monocolors, Espanya combina grans mancances amb virtuts notables. De les mancances crec que n’hi ha gran consciència, de les virtuts no tanta.

]]> <![CDATA[L’increïble objectiu canviant]]> Redefinir el passat per adequar el present és un clàssic de la política. El protagonista de 1984, una de les grans novel·les polítiques de tots els temps, ho porta al límit la seva feina al ministeri de la Veritat. La seva tasca és reescriure documents històrics, llibres i exemplars de diaris antics per assegurar que la història i els fets confirmin les proclames i la línia del partit dictatorial que governa el seu país, Oceania.

]]> <![CDATA[Israel sí, el Sudan no?]]> A Catalunya i Espanya hi ha una estranya i enorme asimetria en la reacció que generen operacions militars o policials en funció de si les executa l’Estat d’Israel o altres països gens proclius a la simpatia de l’opinió pública, com Bielorússia, el Kazakhstan, el Iemen, el Sudan o Egipte.

]]> <![CDATA[Això serà si ho permet el tribunal!]]> Avui dia a Catalunya hi ha un tractament frívol, irrespectuós i temerari del nostre sistema legal. Generalment, aquest tractament irresponsable s’agrupa en tres fórmules diferents.

]]>