<![CDATA[Ara Andorra - Oriol Bartomeus]]> 10 <![CDATA[El vot independentista es mou]]> L’espai independentista no s’està quiet, segons es desprèn de les dades de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), fet públic la setmana passada i realitzat durant el mes d’abril, abans de la designació de Quim Torra com a candidat a la presidència de la Generalitat.

]]> <![CDATA[Entreacte]]>

Amb la dissolució d’ETA desapareix una altra peça fonamental del sistema polític definit el 1978, i que ha estat en vigor a Espanya des d’aleshores i fins avui. De mica en mica els protagonistes d’aquest temps van abandonant l’escena.

]]> <![CDATA[L’independentisme al mirall barceloní]]> Apoc més d’un any per a les eleccions municipals, l’escenari polític va prenent forma. A hores d’ara s’han anunciat tres candidatures que volen representar el vot independentista a la ciutat de Barcelona, i encara falta la CUP. La capital serveix de mirall de l’estat de la qüestió a nivell nacional, i els resultats de Barcelona condicionaran el camí que prendrà el conjunt de la política catalana en l’any clau entre les eleccions municipals i les generals.

]]> <![CDATA[Esperant un cop d’efecte de Sergio Mattarella]]> Itàlia es va despertar ahir sense saber com havia quedat el resultat de les eleccions de diumenge. La llei electoral que s’estrenava en aquesta convocatòria ha resultat tan difícil per als votants com per als encarregats del recompte. Bona part dels primers no van saber què havien de marcar en unes paperetes incomprensibles, mentre que els segons encara ara intenten esbrinar com han d’omplir els quasi mil escons en joc, entre la Cambra Baixa i el Senat. No és gens estrany que la llei electoral hagi rebut el mal nom de Machiavellum.

]]> <![CDATA[Unes eleccions Europees]]> Itàlia celebra avui unes eleccions generals que són alhora particulars i profundament europees, en el sentit que enllacen en els seus elements essencials amb els comicis que hi ha hagut a Alemanya, a França, a Àustria i en general en tots els països europeus en els últims anys. L’escenari electoral està dominat per les forces d’arrel populista, des dels antiestablishment fins als feixistes, que han pres el tradicional protagonisme dels partits de centredreta i centreesquerra, relegats a posicions secundàries.

]]> <![CDATA[Espanya i la ‘lottizzazione’]]>

Recentment The Economist va posar Espanya al caire de perdre la condició de “democràcia plena” i esdevenir, segons el barem del setmanari, una “democràcia defectuosa”, i tot a causa, sembla ser, de la crisi catalana i de la resposta que el govern central ha donat a aquest problema. I això que The Economist no ha tingut en compte altres esdeveniments més propers, com l’informe del Consell d’Estat i la decisió del Tribunal Constitucional sobre la investidura de Puigdemont.

]]> <![CDATA[Repetim?]]> La nit del 21-D es va posar de manifest que el país està, en la pràctica, políticament bloquejat. O més ben dit: que segueix políticament bloquejat. Hi ha una majoria clara al Parlament, és cert. Una majoria que no pot ser desbancada, aparentment, perquè no hi ha una majoria alternativa. I d’aquesta majoria, la força guanyadora s’ha presentat a les eleccions amb un projecte tan nítid com impossible: la restauració del govern de la Generalitat destituït arran de l’aplicació del 155, o com a mínim del seu president, Carles Puigdemont.

]]> <![CDATA[La victòria dels ofesos]]> Els resultats d’aquesta convocatòria especial del 21 de desembre defineixen un panorama a mig camí entre la continuïtat i l’enduriment de posicions. Hi ha continuïtat en els elements de fons, com no podia ser d’una altra manera. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que opten per forces que propugnen la independència. És una dada estable des de fa tres anys, clavada, inamovible. Dos milions més o menys van ser els votants independentistes del 9-N, dos milions els votants independentistes del 27-S, dos milions els sís a la convocatòria de l’1 d’octubre i dos milions ara, vot amunt, vot avall.

]]> <![CDATA[Política simplista en una societat complexa]]>

El nostre món d’avui sembla que es regeix per un axioma que diu que com més complexa és una societat, més simplista és la seva política. És com si existís, per part de la classe política, una necessitat de simplificació, d’esquematització, que és inversament proporcional a la complexitat de les societats sobre les quals aquesta política opera.

]]> <![CDATA[Puigdemont pot fer presidenta Arrimadas?]]> Com acostuma a passar en cada convocatòria, la publicació de l’enquesta preelectoral del CIS ha aixecat una polseguera considerable. Aquest cop la incertesa és màxima, cosa que fa créixer l’esglai de molts davant d’estimacions que situen Cs com a primera força (en vots). És un fet inèdit i es tracta com a tal, de manera que hi ha qui bandeja aquesta possibilitat apel·lant a una suposada conspiració demoscòpica per afavorir no se sap quins interessos. I, d’altra banda, hi ha qui ja veu Arrimadas arribant a palau a cavall de la gran “majoria silenciosa”. Òbviament també hi ha qui, des d’ahir, fa sumes i restes per veure quines majories podrien donar-se al proper Parlament.

]]> <![CDATA[Què vol ser Barcelona?]]> La setmana passada es va confirmar que Barcelona no serà la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA), que finalment marxarà a Amsterdam. L’episodi va acabar de mala manera, no només pel resultat de la votació, sinó pel combat de retrets estèrils entre el govern central i el govern cessat de la Generalitat. Estem en precampanya, ja s’entén, i tot s’hi val per fer bullir l’olla i reconfortar la parròquia.

]]> <![CDATA[Resistir, resistir, resistir]]> Definitivament el Procés ha entrat en una nova fase des que divendres el Parlament va votar la declaració unilateral d’independència. S’ha acabat cremar etapes, l’estratègia de puntada de peu cap endavant, i s’ha iniciat la fase de la resistència. L’independentisme ha tocat paret. Ja no queda més camp per córrer. La DUI és l’estadi final, ja no es pot anar més enllà.

]]> <![CDATA[Rajoy impedeix una majoria alternativa al Congrés]]>

Tal com es preveia, aquest dissabte hem sabut el fons de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern central. Sortir de dubtes permet fer una aproximació no tant a l’operació en si, que molt probablement trobarà múltiples entrebancs per aplicar-se, sinó a les seves conseqüències, a Catalunya i a Espanya.

]]> <![CDATA[Els incòmodes]]>

Sembla que finalment s’ha arribat al moment de la veritat, tot i que no és descartable una última pirueta per intentar allargar el desenllaç del Procés després de cinc anys de camí. Dimarts a la tarda el president Puigdemont compareixerà davant del Parlament per donar compte dels resultats de la consulta de l’1-O i se suposa que exposarà les accions que se’n deriven.

]]>