<![CDATA[Ara Andorra - Montserrat Guibernau]]> 10 <![CDATA[Projecte comú i sentiment de pertinença]]> Catalunya necessita un projecte comú, no imposat i prou fort per tirar endavant com a poble, tal com ha fet al llarg dels segles. Això no obstant, a hores d’ara, i mentre encara patim les conseqüències de l’article 155, sabem que hem anat enrere, molt més enrere del que podíem haver imaginat el mateix 1 d’octubre. Les ferides obertes ens recorden el preu que estem pagant tots els catalans. Hem de tenir presents les conseqüències emocionals dels esdeveniments que han tingut lloc i la divisió generada entre persones, una divisió que no ens ajuda a avançar perquè, cal ser-ne conscients, no tots els catalans veiem les coses de la mateixa manera. Però no podem oblidar que, més enllà dels interessos polítics dels uns i els altres, existeix una divisió social notable: el que per a algunes famílies és fàcilment assequible, per a altres representa una preocupació constant i un patiment per poder arribar a final de mes. Les diferències són aclaparadores, per exemple, en l’àmbit de l’educació.

]]> <![CDATA[Una reflexió incòmoda]]> Frustració, convenciment que tenim la raó i per això hem de demostrar que mereixem el suport, que tenim la legitimitat i ens sentim disposats a demostrar que som demòcrates; però, també, incomprensió pel fet que institucions com la Unió Europea no ens facin costat i continuïn deixant de banda la possibilitat d’intervenir en la greu situació que viu Catalunya.

]]> <![CDATA[Societat civil i lideratge polític]]> Al febrer vaig ser a la universitat de St Andrews per participar en un congrés en el qual s'estudiava la situació política d'Escòcia i Catalunya. Em va sorprendre la convicció dels ponents escocesos, que donaven per fet un sí a la independència, mentre analitzaven els passos a realitzar l'endemà del referèndum. El seu optimisme contrastava amb la meva exposició de les dificultats a les quals s'enfronta Catalunya per celebrar un referèndum legal per decidir el futur polític del nostre país. I és que, a Escòcia, a hores d'ara, els partidaris del sí representen una xifra clarament inferior a la del no, just al contrari que a Catalunya, que té el més difícil i desitjat per tot moviment social: el suport ferm de la societat civil. I aquest és precisament el factor que manca, en aquests moments, als escocesos. Siguem conscients de les dificultats del procés, però no oblidem que existeixen raons sòlides per a l'optimisme. L'anunci de la data del referèndum escocès sens dubte donarà moral als qui donen suport al sí. També atiarà el debat sobre les conseqüències de la independència tant a Escòcia com a Catalunya.

]]> <![CDATA[Una altra idea de democràcia]]> Els escocesos ja tenen sobre la taula una pregunta clara i breu, i un límit de finançament per a la campanya del referèndum més generós del que en principi proposava el Partit Nacional Escocès (que inicialment preveia gastar la meitat del que ha fixat la Comissió Electoral). A Escòcia hi ha satisfacció per aquest esdeveniment, però actualment el suport a la independència ha baixat i se situa en un 23%; 10 punts menys que el 2011.

]]> <![CDATA[Contribuir a la independència]]> El govern britànic no qüestiona en cap moment el dret dels escocesos a celebrar un referèndum sobre la independència. El primer ministre britànic, David Cameron, ha generat molt enrenou quan ha posat pressió perquè la consulta se celebri aviat i no el 2014, com vol el primer ministre escocès, Alex Salmond. Cameron vol que la pregunta a fer en el referèndum només tingui un sí o un no com a resposta, sense oferir la possibilitat d'una tercera opció -una ampliació de poders per al govern escocès- tal com pretén Salmond. Cal que Cameron vagi en compte de no acabar contribuint a l'independentisme que vol combatre. L'experiència demostra que els escocesos no accepten de bon grat les interferències de Westminster i menys les de polítics conservadors que intenten imposar el que cal fer.

]]> <![CDATA[Carregar-se el passat]]> El congrés laborista entona un mea culpa pel que ara es defineixen com a "errors" comesos pel laborisme de Tony Blair: intentar atreure la classe mitjana, tolerància excessiva amb la immigració i falta de control en la distribució de les prestacions socials, entre d'altres.

]]> <![CDATA[Diversitat, pobresa i atur, un còctel explosiu]]>

Passejo amb un amic per Battersea Park, a la vora sud del riu Tàmesi. Unes passes més enllà hi ha un grup de noies d'aspecte àrab, vestides de negre de cap a peus. Només se'ls veuen els ulls, els peus i les mans, enguantades. Crida l'atenció la qualitat de les bosses, les sabates i les joies que llueixen. El meu amic les mira i em diu: "Veritablement, trobo magnífica aquesta visió de la diversitat: aquestes noies musulmanes d'aquí al davant, els xinesos vora la Pagoda del Park, els indis que hem vist quan hem entrat... Tot plegat enriqueix Londres". Me'l miro i responc: "Sí, però aquí la diversitat va associada a l'afluència dels que poden permetre's accedir a una zona com aquesta, a dues passes de Chelsea (un dels barris més cars i exclusius de Londres).

]]> <![CDATA[Monarquia i pàtria]]> En temps de retallades i de guerres, els britànics estan assedegats de bones notícies i avui s'identificaran amb el glamur i el romanticisme. El casament es planteja com una ocasió per promoure la identitat nacional britànica amb la imatge d'un país unit en una celebració col·lectiva. Els rituals del casament, els símbols de la monarquia i de la mateixa Anglaterra seran presents a la cerimònia en un moment en què la identitat nacional és reptada per les reivindicacions d'independència d'Escòcia i les demandes de més autogovern de Gal·les i d'Irlanda del Nord. També alguns grups ètnics d'immigrants es resisteixen a respectar la cultura política del país i es neguen a complir les obligacions cíviques o a aprendre la llengua i les lleis del país que els acull. En aquest sentit, s'intenta que l'enllaç contribueixi a generar cohesió social entre una ciutadania cada dia més diversa.

]]>