10 Avui fa cent cinquanta anys que va néixer Pompeu Fabra. A aquest propòsit, serà escaient -crec- parlar de la seva complicitat amb la catalanofonia, que designa el territori on es parla català. L’obra ingent de Fabra, oportuna, sàvia, clara, de qualitat, posseeix diversos valors entre els quals sobresurt la concepció integradora de la llengua, la recerca d’un compromís entre catalanofonia i estàndard. Així com el francès o l’italià van basar el seu model culte en un dialecte, el francià o el toscà, respectivament, perquè el mosaic de la llengua històrica era abruptament variat i, per això, era difícil la formació d’una koiné, el català, en canvi, oferia una remarcable homogeneïtat en la seva llengua històrica, formada de dialectes constitutius, hereus in situ del llatí parlat a l’angle nord-est de la Península, i de dialectes consecutius, conseqüència dels ulteriors repoblaments, que rebien del nord un dialecte “fet”, sense els quatre segles d’elaboració que tenien els constitutius.

]]>