10 Hi havia futbol a les emissores que habitualment escolto i vaig aturar-me a l’informatiu de la nit de Ràdio Nacional d’Espanya. El conductor no em sembla un mal professional. Quan va arribar l’hora de la tertúlia, i l’assumpte central era Catalunya, es va desfermar en els tres participants una extraordinària competència. No perquè tinguessin punts de vista diferents, no per pluralitat. Hi havia un mateix discurs, una mateixa posició, però hi havia una competència: la de qui posava més vehemència en la desqualificació de líders i partits sobiranistes i de qui defensava amb més contundència la política governamental i les resolucions judicials sobre les persones, electes com a representants del poble, que estan empresonades.

]]> Hi ha molta gent que es declara farta d’“això de Catalunya”. Quan es diu, a la barra d’un bar o en una entrevista o en un article, sol ser un afartament sectari. El to en què es diu és apodíctic, indiscutible, propi d’un estat d’atipament que no espera resposta ni preveu la discrepància en el cansament. I el que està fart d’“això de Catalunya” dona per fet que tothom n’està fart. És un cansament ibèric con destino en lo universal.

]]> De la novel·la Conversación en La Catedral, de Vargas Llosa, es va fer cèlebre la pregunta que llança un personatge, el jove periodista Zavala: “En quin moment se’n va anar a la merda el Perú?” És una interpel·lació amb la qual ens identifiquem, que fem pròpia, perquè el Perú adquireix un sentit local i universal. A tots se’ns n’ha anat a la merda el Perú, el nostre Perú, en algun moment.

]]>