<![CDATA[Ara Andorra - Marina Garcés]]> 10 <![CDATA[Excepcionalitats permanents]]> Després de les jornades històriques, han arribat els temps excepcionals. Per això les eleccions del 21 de desembre del 2017 ja no han estat unes eleccions històriques, sinó pròpies d’un estat d’excepció. No s’han celebrat, s’han imposat. I no s’han guanyat, s’han combatut. Els juristes diran que no estem en estat d’excepció. Que el 116 no és el 155. I que les eleccions són una mesura de normalització. Però el que estem vivint és tot el contrari: el que mostren uns comicis com aquests és la fi de la distinció entre normalitat i excepcionalitat. No podem entendre els temps contemporanis, les seves violències i les seves resistències, si no comprenem que les societats contemporànies són aquelles en què l’excepcionalitat s’ha fet permanent.

]]> <![CDATA[“Tutto questo è nostro”]]> Visitem l’abadia de Grottaferrata un matí de juliol. Fa molta calor i s’agraeix la frescor del recinte emmurallat i del jardí interior. Ens acompanyen uns amics, italià i colombiana, que viuen i són professors de secundària en aquest poble dels voltants de Roma. A l’església de l’abadia s’hi celebra un casament i els invitats passegen pel porxo vestits amb aquella barreja d’elegància i kitsch que només els italians saben lluir. Mentre fem temps passejant per dins del recinte, passa un personatge de mirada franca, a qui despertem la curiositat. És el bibliotecari. A l’abadia de Grottaferrata hi ha una de les biblioteques de llibres antics més importants d’Itàlia. No està oberta al públic, només sota petició expressa. Però ell ens fa un gest amb la mà i ens fa passar. Treu un joc de claus de la butxaca i comença a obrir portes, passadissos endins. Es gira, amb un gest d’orgull i de malícia, i ens diu: “ Tutto questo è nostro ”.

]]> <![CDATA[Guerra pòstuma]]> Les guerres sense futur són guerres pòstumes. Són guerres que han assumit la catàstrofe del temps. Es fan en un temps que resta, com en un videojoc on els segons són un compte enrere. Guanyar no és vèncer, és obtenir un punt més. Un atemptat més. Un contracte més. Un pou de petroli més. Vides guanyades contra la vida. Xinxetes de colors en un mapa sense món. Són les guerres dels terroristes, dels narcos, però també dels financers, dels fons voltor, de les grans corporacions i de les indústries extractives. Màquines de matar que per seguir avançant necessiten seguir destruint. Una guerra pòstuma és una guerra sense després. Bandera blanca, temps de pau: on i amb qui? Quin és el benefici associat a la victòria? Mentre hi hagi cossos per destruir, per consumir o per explotar hi haurà camp on avançar. Aquest és l’únic benefici. Aquesta és l’única victòria.

]]> <![CDATA[Preparem-nos per a una revolució]]> Fa calor i mentre preparo els materials per a una conferència m’enganxo al canal de YouTube del Fòrum de Davos. No és un deliri estiuenc. El que veig i sento és angoixant com un thriller. Pot acabar molt bé o molt malament. M’atrapa. Els vídeos del Fòrum del 2017 tracten, sobretot, del que proposen anomenar la Quarta Revolució Industrial. Ja no es tracta, només, dels efectes de la digitalització i del desplegament de la societat del coneixement i de la informació: va molt més enllà. Segons proposen, es tracta d’una convergència tecnològica que revolucionarà totes les dimensions no només del que fem, sinó del que som. En el centre d’aquesta transformació radical: la intel·ligència artificial. La insistència en la transformació revolucionària del nostre ésser és el centre de les tesis de Klaus Schwab, un dels fundadors de Davos i autor del llibre La cuarta revolución industrial. Escoltant-lo, una expressió seva em paralitza: ens hem de preparar per a aquesta revolució que ja està tenint lloc. Em pregunto: què pot voler dir preparar-se per a una revolució? ¿Vol dir que no l’estem fent nosaltres? I si no l’estem fent, qui la fa? Sembla, del que es desprèn d’aquests plantejaments, que l’alteració profunda del que som hagi de consistir, en el fons, a deixar de ser subjectes del que fem.

]]> <![CDATA["Els meus amics" són populistes]]>

Populisme és un concepte trampa que, en el seu ús mediàtic i polític actual, té dues funcions: crear un enemic perillós que reagrupi les forces de les democràcies liberals entorn d’una legitimitat inqüestionable i no afrontar directament i de manera específica problemes com l’autoritarisme, el racisme, la xenofòbia, el nacionalisme o la desigualtat i les seves causes reals. L’efecte d’aquesta doble confusió és inquietant: per una banda, les democràcies liberals es descarreguen de tota responsabilitat autoritària, excloent, racista o desigual. Per l’altra, fiquen en un mateix i perillós sac formacions i projectes que no tenen res a veure, des de les esquerres renovades i les agrupacions ciutadanes de base fins als partits polítics neofeixistes.

]]> <![CDATA[Quan la buidor és el format]]> El Sónar ha arribat a Barcelona, puntual com els Reis d’Orient amb la seva Golondrina. Escolto els seus responsables explicar-nos les novetats d’aquest any, les ampliacions, les innovacions, les propostes, els milions que cauran, com confeti, sobre la ciutat. Ho escolto amb interès, perquè és una realitat amb la qual no he sabut relacionar-me, per ignorància, per timidesa o per desconfiança amb la nit sintètica. Però la nit (i ara el dia també) sempre hi és per poder ser descoberta i escolto i llegeixo tot el que es diu aquests dies disposada a trobar una pista que, aquest any sí, em faci entrar al Sónar.

]]> <![CDATA[M’has regalat una finestra]]> Hi ha persones brúixola sense les quals sovint ens perdríem. Cal saber triar-les bé i deixar-les entrar a les nostres vides. Quan ens deixen, queda el seu mestratge i les seves paraules guia, però el món crema amb la seva absència.

]]> <![CDATA[Desercions actives]]> Una amiga m’escriu un mail. S’està plantejant deixar la universitat després de molts anys com a professora associada, és a dir, cobrant una misèria amb contractes temporals i sense Seguretat Social, ni baixa de maternitat ni horitzó de cap tipus de millorar la seva situació. Ja no és una nena i la seva feina té repercussió i és reconeguda en l’àmbit públic. Si digués el seu nom alguns lectors la coneixeríeu. A la universitat, però, només pot demanar almoina i creuar els dits. No és una, són milers a Catalunya i a Espanya que fa temps que callen, entre la vergonya, la impotència i, també, l’oportunisme (i si soc jo qui acabi “entrant”?). En alguns casos, com a la UB, hi comença a haver protestes, vagues, denúncies col·lectives. Per fi... La meva amiga es pregunta al mail: i si no segueixo? I si dic que no aquest proper curs? La meva dignitat necessita aquest no. Però, i la meva vida? La possibilitat d’aquest no, d’aquesta deserció activa, és el tema de la brúixola d’avui. Per parlar de la universitat necessitaríem un llibre de navegació sencer.

]]> <![CDATA[Les teranyines del jo]]> M’he cruspit la teranyina enganxada a les pestanyes

]]> <![CDATA[Wittgenstein a Lesbos]]> Una de les imatges més potents per entendre què és Europa és la del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein escrivint el Tractatus a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, en la qual s’havia enrolat voluntàriament. El Tractatus logico-philosophicus és un llibre que persegueix, en el fons i en la forma, la certesa inequívoca del llenguatge: fins on podem parlar sense que les nostres paraules projectin ombra? La claredat cristal·lina en el llenguatge mentre la nit del segle s’obria pas en el camp de batalla. Això és Europa: llum i foscor, o més ben dit, el tall entre la llum i la foscor.

]]> <![CDATA[Geografies de l’alliberament]]> Els que tenim poc sentit de l’orientació necessitem mapes. Actualment, però, és la humanitat sencera qui necessita redibuixar els seus mapes. Hem vist el globus, blau, des d’enllà del cel. Coneixem cada píxel del planeta des de les petites pantalles dels nostres estris tecnològics. Però no sabem on anem. Per això reneixen els líders i els gurus. Homes de veu forta i cabells insolents. Venedors de receptes. Salvadors d’ànimes, de cossos, de pobles i de planetes. En temps de desorientació, imposar un rumb és molt fàcil. I seguir-lo encara més. Com les rates darrere el flautista, les societats tornen a fer fileres perseguint encanteris.

]]> <![CDATA[L’últim, per ara]]> Aquest és l’últim Fora de classe, per ara. Quan el diari em va proposar aquesta col·laboració setmanal, em vaig comprometre, amb por, a fer-ne sis, i n’he fet vuitanta-quatre. A ser-hi un parell de mesos, i han passat gairebé dos anys. Ara sento, però, que necessito parar i callar.

]]> <![CDATA[Marges i perifèries]]> Quan l’any 2002, amb una sèrie de companys, vam iniciar l’aventura de pensament crític i experimental Espai en Blanc, dèiem: volem créixer en els marges, però no ser marginals. Apostàvem pel descentrament institucional, conceptual i polític, però no per l’exclusió ni per l’autoreferencialitat alternativa. En la voluntat expressa de localitzar-se com a diferència perifèrica no deixa d’haver-hi un reconeixement del centre i, per tant, del poder. D’espais en blanc, en canvi, n’hi ha als marges de qualsevol pàgina, però també entre línies, entre paraules i entre lletres. Un espai en blanc es pot obrir al lloc més inesperat i no reconeix el mapa preestablert.

]]> <![CDATA[L’espai i el temps]]> QUI DOMINA L’ESPAI I EL TEMPS DOMINA LES NOSTRES VIDES. Això ho sabien els senyors que posaven els castells dalt dels turons i tancaven els pobles entre muralles. Ho sabien les religions, que aixecaven campanars i minarets per veure i ser vistos per la comunitat i marcar les hores. Ho sap l’encarregat de la fàbrica i ho saben molt bé els experts en management i en economia de l’atenció.

]]> <![CDATA[Mort en vida]]> A l'entrevista recent que li va fer en aquestes pàgines en Carles Capdevila, la nova estrella de la filosofia alemanya, Markus Gabriel, proclamava que la filosofia ensenya que no hi ha salvació ni felicitat eternes. És la posició típica del filòsof predicador de la tristesa del pensament, del filòsof que ens parla des de les àrides altures del raonament i del professor que ja ens dóna, tancat, el resultat del seu ensenyament. No fos cas que descobríssim una altra cosa, no fos cas que el que ens passés, pensant, fos intempestiu i desbordés els marcs de les seves pròpies expectatives.

]]> <![CDATA[El poder i la teoria revolucionària]]> Des de fa un temps revifen els intel·lectuals de la revolució. O més ben dit: de la teoria revolucionària. Són aquells que s’activen quan el discurs pretesament revolucionari obre les portes del poder, o de part del poder. Han existit en diversos moments de la història de les societats europees modernes. El darrer, potser, als anys setanta. Ara tornen, després d’haver-se dedicat, en molts casos, a col·laborar amb els artífexs de la darrera victòria del capitalisme sobre les classes treballadores i populars. Poden canviar algunes paraules: en lloc de revolució, hegemonia. En lloc de lluita de classes, lluites populars. Però el fet és el mateix: l’articulació entre un determinat tipus de discurs i una pràctica de poder.

]]> <![CDATA[Radicalisme il·lustrat]]> Fa ja uns quants anys que dono dues assignatures de filosofia moderna a la Universitat de Saragossa. No les vaig triar, quedaven lliures quan vaig reincorporar-me després d’una excedència de maternitat. Tots els meus companys havien corregut a agafar les assignatures de contemporània, com segurament hauria fet jo si hagués pogut escollir. Però no escollir té, a vegades, les seves sorpreses.

]]> <![CDATA[Moralisme col·laboratiu]]> SAP GREU HAVER D’ALERTAR sobre un discurs que molts hem contribuït a crear. Desorienta veure com paraules que hem cultivat i pràctiques per les quals hem lluitat s’imposen amb la força perillosa d’un nou moralisme. Em refereixo al moralisme col·laboratiu, és a dir, a la posició que defensa que només allò que fem col·laborativament és bo. És un discurs que veiem avui imposar-se en la política, la gestió, l’educació, les pràctiques artístiques i, fins i tot, al management empresarial del capitalisme actual.

]]> <![CDATA[Les tres fronteres de la filosofia]]> La filosofia és la confiança que el pensament pot transformar la vida i fer-la millor. És a dir, que podem viure pensant i pensar com volem viure, en un trànsit sense garanties entre el silenci i l’acció. La filosofia no pretén esgotar el silenci ni ser pura acció. Sap que els contorns del que podem dir i pensar són limitats i parcials, que estem, per tant, envoltats de silenci. Però sap també que sense endinsar-nos més enllà dels límits del que encara no sabem com dir, l’acció és mera repetició i acceptació del que hi ha.

]]> <![CDATA[Assassins]]> FA ARA MATEIX QUARANTA ANYS, un assassinat múltiple del postfranquisme en una església de Vitòria va fer alçar la veu de molta gent, entre ells la de Lluís Llach. Una lluita obrera autònoma va acabar amb un bany de sang, deliberat i conscient per part dels qui el van ordenar. No hi ha oblit possible, quan s’ha escoltat alguna vegada aquell crit de Campanades a morts : assassins!

]]>