Són les deu i soc al llit, de bocaterrosa, amb les finestres obertes. El dring de les ampolles xocant les unes amb les altres s’escampa per tot el veïnat com una orquestra de grills. És dijous, el dia que passa el camió del reciclatge, i els veïns han de deixar a la vorera davant de casa una bossa de plàstic transparent amb els envasos de vidre, llauna o plàstic. A l’hivern ho fan cap a quarts de 8, abans que el fred no sigui massa intens. A l’estiu esperen a quarts de deu, quan la fresca frena la suor. Trien els envasos un per un i els fiquen a les bosses: dring, dring, dring. Són les deu i estic baldat i no puc dormir.

No és casualitat que tothom parli dels nens. Les coses que donàvem per descomptades, els valors que havien de durar per sempre i les estructures socials i polítiques que consideràvem més sòlides -amb aquella alegria sense estridències, ben alimentada i segura, que ha definit Europa i els EUA des de la fi de la Guerra Freda- estan trobant un final confús, típic de les èpoques decadents. És un món esgotat que ningú no sap com defensar sense semblar un cínic o un beneit, però que no acaba de marxar i amenaça d’empantanegar-ho tot. Totes les alternatives semblen terrorífiques. I aleshores hi ha els nens. En la manera com mirem els nens s’hi concentra l’ansietat, l’esperança i el cinisme d’aquest temps.

Tony Blair ha publicat un article al New York Times que sembla una caricatura. És el resum del tot el que està equivocat entre els defensors de l’ordre liberal en l’era de Trump. Deixeu-m’ho dir clar des del començament: Blair és dels meus. Amb això vull dir que jo també penso, com la gran majoria de gent fins ara, que l’ordre liberal, amb formes avançades de parlamentarisme i democràcia participativa, amb llibertats formals, especialment de creença i estil de vida, i l’economia mixta, que mira de fer compatible el comerç lliure i la protecció social i que, en resum, accepta la desigualtat sempre que el sistema en el seu conjunt, amb el seu progrés, beneficiï més els pobres que d’altres sistemes més igualitaris, és segurament la millor base des de la qual podem treballar per un futur més lliure, pròsper i just.

Mentre el Pacte Nacional pel Referèndum anunciava l’aprovació d’un manifest que demana un referèndum pactat, la Moncloa filtrava una notícia que anunciava mesures repressives contra el referèndum, amb la cèlebre promesa de precintar les escoles.

Espanya no és una dictadura. En els darrers anys, s’han emfasitzat en el debat polític català les carències de la democràcia espanyola per tal de legitimar el discurs independentista. Avui s’empren per dir que un referèndum no es pot fer.

Les aparicions recents de Catalunya en publicacions internacionals han estat més explícitament hostils a l’autodeterminació del que és habitual. Tant The Economist, que és una mena de dossier executiu del món, força influent en les classes dirigents de la diplomàcia i les finances, com Politico, que mira d’exportar el model de xafarderia informada de Washington cap a Brussel·les per entretenir buròcrates de la Unió Europea amb titulars impactants que els treguin del tedi, han comprat el marc interpretatiu que col·loca el cas català en el bàndol dels indesitjables, al costat del Brexit, Trump i els populismes antiliberals.

Amb totes les diferències que els separen, hi ha un fil comú que uneix Barack Obama i Donald Trump. I no només perquè els comtats que han acabat donant la presidència a Trump -malgrat perdre en el nombre absolut de vots a tot el país- pertanyen al cinturó industrial i manufacturer que va encimbellar Obama fa vuit anys. És un fil que si no l’entenem ens estrenyerà el coll i acabarà fent rodolar els nostres caps història avall. En la versió més senzilla, el fil diu: si degrades la democràcia, la degradació t’acabarà atrapant.

Només és diàleg si es pot callar, si es pot dir no a qui té el poder i si es pot acabar votant, un cop entesos els desacords de fons. El diàleg és això, la llibertat. Dues raons, amb els seus prejudicis i els seus amors incondicionals, trobant-se sense cap altra obligació que escoltar-se. Només en els països sense llibertat s’entén que dialogar vol dir donar-se la raó. I només en els contextos de repressió s’entén per diàleg que hi ha un poderós que fa una concessió a la mida dels seus prejudicis sobre tu, amb la intenció d’humiliar-te, i que tu l’has d’acceptar per mostrar que no ets antidialogant.

El turisme ha crescut arreu del món. En part, per la incorporació de turistes de països emergents, com la Xina; en part, perquè la caiguda del preu del petroli ha abaratit el transport. Que l’euro baixés va acabar convencent els europeus de quedar-se al continent. La crisi va abaratir els preus a casa nostra i ens vam tornar competitius. I com que els països d’on vénen els nostres turistes han anat sortint del forat, hi ha més alegria.