La impugnació de qualsevol iniciativa del Parlament de Catalunya davant el Tribunal Constitucional (TC) lligada al desenvolupament del procés sobiranista porta a un atzucac de difícil solució jurídica. Perquè, per més que ens semblin, en perspectiva processal, totes elles impugnacions preventives (i, en conseqüència, no viables jurídicament, perquè sense conèixer el contingut final de l’acte, resolució o norma atempten contra el procés de formació de la voluntat democràtica d’una cambra de representants), i per més que considerem que no és legítima la imposició de multes o la sanció a autoritats i empleats públics en execució de sentència fins que el TC no resolgui els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra la llei orgànica que les preveu (cosa que com sabem el TC és capaç de fer en vint-i-un dies, com en el cas de la declaració del 9-N), el cert és que l’activitat parlamentària de la cambra catalana pot quedar paralitzada a voluntat exclusiva del govern de l’Estat impugnació rere impugnació, multa rere multa, sanció rere sanció, encara que ens semblin no adequades a dret.

Quan es vol trobar un vestit legal i no només legítim per al procés que es viu a Catalunya, veus expertes diuen que no es pot localitzar en el dret a l’autodeterminació perquè aquest dret només pot ser exercit per pobles en situació de dependència colonial o sense possibilitat d’autogovern democràtic intern. I, certament, el poble de Catalunya no es troba en cap d’aquestes dues circumstàncies.

És ben possible que si el govern de l’Estat hagués conegut d’antuvi el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional (TC), mai no hauria impugnat la resolució que aprova la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. La decisió del tribunal, que declara constitucional l’exercici del dret a decidir per part de la ciutadania de Catalunya, suposa, sense pal·liatius, un bon revés per a aquelles tesis que sostenen la impossibilitat jurídica de celebrar una consulta.