“Jo us dic que, per aquesta casa humil i enfront d’aquesta porta baixa i seguint el desviament suau que el carrer fa, passa en aquestes hores el meridià polític d’Espanya. No allà en el Palau magnífic, tan blanc i bell en els crepuscles de sang. O allà en el Parlament buit. No en la platja elegant ni en la universitat de fama, ni en la caserna inquieta. Sinó aquí, aquí mateix, a Can Padrós de Castellterçol”. L’1 d’agost del 1917, Xènius publica aquesta glossa a la primera pàgina de l’edició del vespre de La Veu de Catalunya. A aquella hora, el president de la Mancomunitat expirava.

Recordo que va ser, potser, un dels primers actes al qual assistia amb plena consciència. No era pas la primera conferència, taula rodona o xerrada; però la sala plena a vessar, la presència de tot tipus d’autoritats -l’alcalde de Mataró, els regidors i el president del Parlament Joan Rigol- i, sobretot, la figura del principal ponent imposaven. Es tractava de Josep Benet, escriptor, historiador, polític, advocat... La gran figura heroica de la resistència, l’home darrere de mil i una iniciatives, el senador més votat d’Espanya en una terna formada per “Benet, Candel i Cirici”, l’Entesa dels Catalans. Recordo la seva figura ossuda i fragilíssima però d’una enorme dignitat, el nas prim i les orelles enormes, els ulls escrutadors darrere unes grans ulleres, que em van impressionar. Per escriure un llibre de pròxima aparició he aprofundit en alguns dels episodis en els quals Benet va actuar des de la sala de màquines -en expressió de Jordi Amat, que acaba de publicar una biografia canònica del personatge-, i ara entenc el clima de respecte -i quasi devoció- amb què va ser rebut quan va entrar a la sala en què se celebrava la conferència.

Fa unes poques setmanes s’anunciava l’arxivament de l’anomenada operació Pandora, iniciada l’any 2014 amb la detenció d’onze persones a les quals s’atribuïa un presumpte delicte de pertinença a organització terrorista com a presumptes membres dels Grups Anarquistes Coordinats, que haurien portat a terme accions violentes assumint els principis i objectius de la FAI-FRI (Federazione Anarchica Informale - Fronte Rivoluzionario Internazionale). La notícia va ocupar nombroses pàgines d’uns diaris que semblaven retornar-nos, un per un, cadascun dels fantasmes de la història de la Barcelona anarquista.

El 13 de maig de 1934 trenta mil persones omplen l’Estadi de Montjuïc per assistir a una espectacular vetllada de boxa entre el púgil basc Paulino Uzcudun i l’alemany Max Schmeling. Presideixen l’acte el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el batlle de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. L’acte l’havia organitzat l’aventurer jueu alemany nacionalitzat mexicà Daniel Strauss, que juntament amb el seu soci Jules Perel i l’esposa de Strauss, Madame Lowmann, havien inventat un enginy trucat a mig camí entre la ruleta pretesament científica i la màquina recreativa, batejat amb una combinació dels seus tres cognoms: Straperlo.

Com que vaig néixer gairebé nou anys després de la mort del dictador, la primera noció que vaig tenir del franquisme va ser una placa de carrer al poble dels meus avis, a Terol. Era una placa blava de llauna on en lletres blanques es feia avinent que aquell carrer que tothom coneixia com “El Calvario” en realitat s’anomenava “Calle Generalísimo”. Tret dels carrers dedicats a fills il·lustres o al sant patró, la resta dels pocs carrers del poble eren dedicats, òbviament, a Itàlia i Alemanya. Jo no tenia ni idea de qui era aquell senyor que ostentava aquell nom pompós, però sí que em semblava molt diferent dels noms de carrers i places de Mataró. També em sorprenia que hi hagués gent gran que insistís a anomenar, a la catalana manera, “plaça dels Caiguts” aquell espai que a casa meva s’anomenava “plaça de les Tereses”. El franquisme ja no tenia espai a la ciutat de la meva infantesa.

Antígona va planar sobre la sala de columnes del neoclàssic palau Casades, seu de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. No debades, la filla d’Èpid que es va enfrontar a la llei per donar sepultura al seu germà va ser evocada com a exemple dels familiars de les víctimes del franquisme que han trobat en la justícia argentina una via per combatre la indiferència i manca de voluntat política de l’estat espanyol.