10 Vaig treballar en un institut on el 80% dels alumnes eren d’origen marroquí, molts d’ells amazics. Es tracta d’un centre de màxima complexitat, i per tant és un cas extrem i no generalitzable, però serveix per entendre les problemàtiques que sovint afronta aquesta comunitat. La llengua que sonava més a les aules no era ni el català ni el castellà. Les noies seguien un rol i els nois un altre. Tots eren pobres o molt pobres i sobrevivien com bonament podien. L’institut, en aquest sentit, era un petit oasi. El que hi havia en sortir per la porta, sovint baralles entre alumnes o entre pares, als professors se’ns escapava de les mans. La majoria dels alumnes marroquins que he tingut eren -i segueixen sent- persones fantàstiques. Evidentment que entre ells i nosaltres hi ha una petita barrera cultural, però gairebé sempre m’hi he pogut entendre. Quan faig les meves tasques de tutor parlo amb ells amb més profunditat, deixo de ser el professor de català, i no puc evitar disfressar-me d’educador i fomentar valors com el respecte i la convivència. Amb les noies insisteixo que s’han de fer valer, que trobin la seva independència vital, més enllà de la parella que un dia tinguin, però sé que, en molts casos, el que els diguin els seus pares serà força diferent i determinant.

]]> Ens equivocarem si creiem que el que va passar dilluns a l’Institut Joan Fuster de Barcelona és un fet aïllat. És el cas més greu que han patit les nostres aules, sí, però era qüestió de temps que un dia o altre passés el pitjor. Jo mateix n’he vist de tots colors, amb la sensació que tot plegat va degenerant. Un parell de casos. Una professora va tenir un accident de cotxe al mig de l’autopista. No es va matar de miracle. Quan va portar el vehicle al mecànic li van dir que algú li havia punxat les rodes. Qui ho havia fet era un alumne de 2n d’ESO. El van expulsar un mes, després va tornar feliç. Ella es va agafar la baixa, incapaç de tornar a trepitjar aquell institut.

]]> Tot i que en el centre on treballo encara no s’ofereixen les assignatures de valors socials i cívics i serveis comunitaris, considero que és una mesura interessant i necessària, sobretot en l’entorn social on em moc. El civisme i l’altruisme haurien de venir de casa, però malauradament bona part de les famílies amb fills en edat escolar es desentenen d’inculcar valors bàsics. Ahir mateix una companya va preguntar als alumnes de quart curs d’ESO què volia dir civisme i només una va saber respondre correctament. Al meu parer és preocupant que els professors siguem els únics responsables de convertir els adolescents en futurs ciutadans generosos i responsables. En realitat, ens pren temps per aprofundir en altres continguts dels quals els pares no han de ser forçosament especialistes. D’altra banda, els alumnes estan acostumats als canvis, i crec que ja no els sorprenen les novetats de cada any.

]]> Sóc professor de català. Podria impartir les meves classes en castellà, fins i tot en anglès, però fer-ho a Catalunya seria d'un surrealisme que ni el mateix Salvador Dalí ho podria superar. Si fes la prova crec que els alumnes no trigarien ni cinc minuts a preguntar-me si em trobava bé o estava de conya. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem treballat microrelats de Pere Calders i quan els he posat excepcionalment un text breu de Borges i un de Monterroso, m'han preguntat per què els triava si era el professor de català. La meva resposta ha estat de sentit comú. Perquè són bons i és absurd traduir-los.

]]>