<![CDATA[Ara Andorra - Mohamed Tayssir Azouz]]> 10 <![CDATA[Les arrels de l’odi]]>

Ara que les coses es van normalitzant a poc a poc després de la desgràcia, m’agradaria compartir algunes reflexions que considero importants sobre la paraula jihad. En un context religiós, aquest terme alcorànic es refereix a l’esforç individual o col·lectiu que fa un musulmà per millorar la seva conducta, com bé ho defineix el Diccionari de la llengua catalana. En el llenguatge àrab corrent, la traducció de la paraula seria “realització d’un esforç”. La interpretació malèfica de la paraula, que s’ha acabat convertint en la segona definició en molts diccionaris occidentals, fa referència a una “guerra santa contra els infidels”, fet que entra en clara contradicció amb els valors morals que difon l’Alcorà. Fixeu-vos que aquesta interpretació perniciosa és la que s’imposa a l’esfera popular, a causa de l’ús massiu de la paraula jihad -i altres paraules derivades- en contextos bèl·lics per part de la immensa majoria dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals.

]]> <![CDATA[Desfer els nusos de Ben Ali]]> El molt savi pensador, historiador i sociòleg Ibn Khaldoun deia: “L’ésser humà és fill dels seus costums i del seu medi, i no pas fill de la seva naturalesa i barreja d’humors”. Arran de les últimes protestes que hem vist en diverses ciutats de Tunísia, no paro de pensar en aquesta magnífica frase. Molta gent té ganes de sentenciar que la revolució i la democràcia no han donat un dels fruits tan desitjats per la joventut tunisiana: la feina. Ara mateix, pot semblar un diagnòstic encertat. És evident que la feina és la garantia del benestar social. Però, atenció: tot i que és lògic i sa posar en dubte el conjunt d’èxits tunisians en els últims cinc anys, no hi ha cap raó per posar en dubte els grans passos que els propis ciutadans han ajudat a fer. Per primera vegada en la seva història, els tunisians i les tunisianes van poder exercir lliurement el seu dret de vot. I a partir d’ara, serà a través de les urnes que es jutjarà el rendiment -o no rendiment- dels governs. Aquesta és la base fonamental de qualsevol democràcia.

]]> <![CDATA[El pastor tunisià i els terroristes]]> Quan gent diferent, amb sensibilitats diferents, gairebé antagòniques respecte als diversos temes que preocupen una societat, arriba a posar-se d’acord a favor de la democràcia i de la llibertat, hi guanya tothom. Hi guanya naturalment la pau social. Això és el que ha fet l’anomenat Quartet de Diàleg Nacional de Tunísia, que acaba de rebre a Oslo la medalla d’or del premi Nobel de la pau per la seva contribució decisiva en la construcció d’una democràcia plural després de la Revolució del Gessamí del 2011.

]]> <![CDATA[On és l’esperit ‘Charlie Hebdo’?]]> El 7 de gener del 2015 París i Europa van entrar en estat de xoc després de la cruel matança de periodistes, civils i agents de cossos de seguretat orquestrada per tres jihadistes, o més aviat tres covards convençuts de la seva estupidesa. Des de llavors, els atemptats i execucions sumàries sense escrúpols per part de l’Estat Islàmic i dels seus grups afiliats arreu del món s’han multiplicat tant al Pròxim Orient com al Magrib i a Europa. El 15 de febrer del 2015 Copenhaguen va ser l’escenari d’un atemptat per unes vinyetes que caricaturitzaven el profeta Mohamed. Gent de tot el món van condemnar aquestes tragèdies. Un dels països que ho va fer amb contundència, tant des del govern com des de la societat civil, va ser Tunísia. Sí, aquest meravellós país mediterrani que ahir va ser l’escenari d’un atac frontal a la seva democràcia naixent.

]]> <![CDATA[Sóc Charlie, però també sóc l’Ahmed]]>

És molt difícil escriure quan, ben endins, la tristor i la consternació envaeixen el teu estat d’ànim. Però escriuré igualment perquè en cap cas em rendiré davant de l’obscurantisme.

]]>