Els parisencs ens hem acostumat a veure patrulles d’entre 3 i 5 soldats de l’exèrcit pel centre de la ciutat. Porten el dit al gallet de seguretat de les metralladores i caminen molt lentament, separats dos metres de distància entre ells. El primer que sobta per als que hem crescut en una cultura mediterrània com la de Barcelona és el silenci que hi ha entre aquesta força d’ordre i els vianants. No es creuen mirades, no hi ha intercanvis ni contacte fortuït. Els despistats no els pregunten adreces, com passa sovint amb aquelles persones que de prop o de lluny van uniformades. Per respecte, per por, per prudència, són com un cos estranger que dos anys i mig després segueix sense encaixar en una ciutat europea. Aquesta convivència silenciosa és una de les conseqüències més visibles de la sèrie d’atemptats ininterromputs que ha patit la República Francesa en els últims 30 mesos: Charlie Hebdo, Hyper Cacher, Villejuif, Thalys, Bataclan, Magnanville... A l’estudi que vam titular Vivre ensemble face aux peurs apuntàvem amb el director de l’Institut Jacques Delors, Yves Bertoncini, altres conseqüències més profundes.

Faci el temps que faci aquest diumenge, el fenomen Macron ja constitueix una tempesta inèdita. El candidat de 39 anys aspira a trencar tres motllos de la V República. El primer, superar com ja va fer el 23 abril les quatre formacions polítiques que han ocupat l’escenari des del 1958. El segon, aconseguir que un país que fins fa 8 mesos semblava abocat a la banalització autoritària de l’FN, inverteixi el guió i es decanti per un centrisme europeista sense estridències. Un canvi de 180 graus francament sorprenent tenint en compte que la societat gal·la acaba aquest mandat amb un fort sentiment d’inseguretat, de pessimisme i de por després de dos anys d’atacs terroristes i d’una presidència mal entesa com la d’Hollande. Per saber si trenca el tercer motllo s’haurà d’esperar a les legislatives: un bon resultat d’En Marxa pot significar la renovació d’un terç de l’Assemblea. En només 15 mesos, doncs, emancipació partidista, fre al populisme i renovació de la classe política. S’hi haurien d’afegir dos ingredients: una mica de chance -què hauria passat amb un Alain Juppé?- i una cultura institucional particular -deia De Gaulle que les presidencials franceses són el millor escrutini al món perquè es produeixi la simbiosi entre un home i un poble-. En aquest sentit, al Cèsar el que és del Cèsar.