<![CDATA[Ara Andorra - Anna Manso]]> 10 <![CDATA[‘La guerra de les bruixes’]]> M’ha costat fer la tria de clàssics de la literatura infantil i juvenil, que vaig voler que fossin catalans. Me n’he deixat un munt al cove que mereixien ser reivindicats. Penso en Raspall, de Pere Calders; Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga; La guia fantàstica, de Pep Albanell; La lluna d’en Joan, de Carme Solé i Vendrell; Ot, el bruixot, de Picanyol; La Nana Bunilda menja malsons, de Mercè Companys, i molts, molts més.

]]> <![CDATA['L'amiga més amiga de la Formiga Piga']]> Emili Teixidor ja és un clàssic. Ara que al mes de juny s’han complert cinc anys de la seva mort em ve de gust recordar que més enllà dels seus llibres adreçats al públic adult, Emili Teixidor va ser un grandíssim escriptor de literatura infantil i juvenil (LIJ). Em fa ràbia quan llegeixo articles que parlen de la seva obra i esmenten de passada Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, L’ocell de foc i L’amiga més amiga de la Formiga Piga, entre molts altres. Això, si els esmenten. I també em rebenta que no es reivindiqui el seu assaig La lectura i la vida, una autèntica injecció d’idees i reflexions al voltant del gran misteri còsmic: com fomentar la lectura entre els més joves.

]]> <![CDATA['Mecanoscrit del segon origen']]> He tornat a llegir Mecanoscrit del segon origen. Ho he fet ara, trenta-quatre anys més tard de la primera lectura, i he tornat a caure a les xarxes que estén de manera magistral Manuel de Pedrolo.

]]> <![CDATA[‘El zoo d’en Pitus’, de Sebastià Sorribas]]> Els autors de literatura infantil i juvenil ens fem un fart de recórrer escoles i instituts. Parlem amb els alumnes que llegeixen els nostres llibres. Nosaltres aprenem d’ells i ells descobreixen que som terrenals. De vegades els dic que tenen sort, no de tenir-me a mi, sinó de l’oportunitat. Que quan jo anava a escola no hi havia visites d’escriptors. I que si algun dia hagués entrat per la porta de l’aula el Sebastià Sorribas, l’autor del llibre El zoo d’en Pitus, m’hauria mort d’emoció.

]]> <![CDATA[‘La casa sota la sorra’, de Joaquim Carbó]]> El dia que vaig colar-me al despatx del Joaquim Carbó no podia deixar de somriure. Tants anys després de llegir La casa sota la sorra, la feina de guionista del programa Una mà de contes em va donar l’oportunitat de conèixer el mestre d’escriptors de literatura infantil i juvenil catalans, i de tafanejar en el seu obrador. El despatx era ple de diaris i revistes endreçats en un caos perfecte. El Joaquim Carbó ens va explicar que la realitat era la seva font inesgotable d’idees i que d’aquella pila enorme de paper n’acabarien sortint noves novel·les, contes i narracions. Era la primavera de l’any 2013, el Joaquim Carbó tenia ja vuitanta-un anys i, efectivament, des de llavors ha seguit imaginant, escrivint i publicant.

]]> <![CDATA[‘Tic-Tac’, de Mercè Llimona]]> Vaig llegir Tic-Tac de Mercè Llimona quan tocava. Devia tenir set anys. El vaig llegir i això vol dir que em vaig empassar les paraules, les rimes senzilles i juganeres que expliquen tot el que fa la petita Bibí al llarg d’un dia. Però també significa que em vaig aprendre de memòria els dibuixos, tendres i acurats, de Mercè Llimona. Com aquell sol que la desvetlla picant a la finestra de la seva habitació. És un sol rialler i simpàtic i la Bibí obre els ulls ensonyada per rebre’l. I després hi ha el rellotge, que pàgina a pàgina marca una hora que avança segons ho fa la narració.

]]> <![CDATA[‘Margarida’]]> Tinc una mare que em va regalar els clàssics: Homer, Shakespeare, Austen, Maragall, Carner, Rodoreda. Però abans em va obrir la porta als clàssics de la literatura infantil i juvenil (LIJ): Andersen, Peter Pan, Mary Poppins. I els clàssics de LIJ catalans. Vaig créixer convençuda que totes les persones que estimaven la literatura l’estimaven en la seva totalitat: els llibres de literatura infantil i juvenil i els llibres per a adults. I és així en molts països. Aquí la realitat és tota una altra.

]]> <![CDATA[‘Aventures extraordinàries d’en Massagran’]]> Tot va començar amb les Aventures extraordinàries d’en Massagran. Es va publicar per entregues a la revista Patufet, i després en forma de llibre publicat per l’editor Josep Baguñà. Era l’any 1910 i la literatura infantil i juvenil catalana acabava de néixer.

]]> <![CDATA[Alerta, hi ha roba estesa]]>

Sant Jordi cau en diumenge i la coincidència influeix, i molt, en la vida de les parelles amb fills. Pel que fa al manteniment i caliu de la flama amorosa, el dia festiu va fatal. Arrossegar els nens i nenes entre la multitud no és gens romàntic. He vist progenitors rebufant mentre la canalla els suplicava per setanta-quatrena vegada una moneda papa per favor, per pagar al senyor que fa bombolles de sabó al peu de la catedral de Barcelona. D’altres carregaven bebès adormits en braços en ple formiguer humà al Portal de l’Àngel. Una mare embarassada practicava l’esport de risc del dia: arrossegar un cotxet per les Rambles.

]]> <![CDATA[Història d’una família en 1.250 caràcters]]> Com tot, la història de la família X va començar amb l’ardent explosió del Big Bang. Després va venir el refredament, la sopa de molècules i l’evolució fins al primer homínid dels X, un rude exemplar amb dos dits del peu enganxats. La prehistòria va estar a punt d’aniquilar-los. Mitja família creia que el foc era una modernitat idiota i l’altra mitja que el costum d’alimentar-se amb proteïnes animals era pura absurditat, unes diferències que van defensar a cops de pedra. La divisió familiar va reaparèixer de segle en segle en forma d’altres lluites: hitites i escites, atenencs i espartans, romans i cartaginesos. A l’Edat Mitjana un exemplar femení dels X va tornar a néixer amb dos dits del peu enganxats. Va provar de posar pau entre els dos bàndols de parents i aviat la van cremar, acusada de bruixeria. Els seus descendents van emigrar a Amèrica i a Austràlia i també a Nova Zelanda. Van convertir-se en pagesos, lladres, botiguers i estafadors. I tots ells duien a dins el foc de la controvèrsia familiar, i cada àpat de Nadal era un incendi. Fins que el destí i la globalització els van dur de turisme a Barcelona, i en arribar a les Rambles per fi tots van estar d’acord a opinar que aquella part de la visita se la podrien haver estalviat.

]]> <![CDATA[Bon Cap d'Any]]> Bon Cap d'Any i feliç any nou a tothom! I aquells que creguin que la torramenta de la setmana m'ha afectat, que em demostrin que no tinc raó. El Cesc Gay afirmava aquest dijous al seu Amics i coneguts que tothom sap que l'any comença al setembre i no al gener. A mi no m'ho sembla pas que "tothom" ho sàpiga. Ens hem deixat entabanar pel lobi del calendari gregorià, propugnat per una comunitat (papes i capellans... homes) que no havien de decidir què feien amb els nens quan s'acaba l'escola o l'institut. Ja és hora que aturem la fal·làcia que ens fa creure que la revetlla de Cap d'Any cau en una data tan ridícula com el 31 de desembre. Ridícula i absurda per celebrar el Cap d'Any, que per a la resta és una data útil i ufana (una de les meves germanes, per exemple, hi celebra l'aniversari, i ben contenta).

]]> <![CDATA[L'estiu]]> Obro l'ordinador i em marejo. No és el mareig que apareix quan circulo per una carretera de revolts mentre llegeixo un llibre de lletra minúscula al seient del copilot (lletra que hauria d'estar prohibida per la Convenció de Ginebra). És més bèstia. És un rodament de cap que provoca basques a l'estil de les fonts de Montjuïc. Un raig de matèria intel·lectual i emocional que em desborda. Un sortidor enèrgic només superat per aquell que van projectar els meus fills sobre la tapisseria del cotxe dues hores després de netejar-la. L'alcalde de Mollet (PSC) té l'amabilitat d'apujar-se el sou un 32% (amb els vots de CIU i PP) i es queixa que la gent es queixi; hores més tard es veu obligat a rectificar. Un pare prova de localitzar el seu fill, detingut pels aldarulls de la Ciutadella, i se'l rifen. A El món a RAC1 un munt d'oients expliquen que es veuen obligats a tancar les seves petites empreses perquè els bancs els deneguen crèdit. Càritas destapa que el 67% de la gent que atén no és la primera vegada que els demana ajuda. No puc més. Tanco l'ordinador.

]]> <![CDATA[Desgraciada al quadrat]]> Hi ha persones que creuen que la independència i la crisi no tenen res a veure, que et deixen anar que demanar el dret d'autodeterminació és una frivolitat. Quan algú m'ho retreu estic per abaixar-li els pantalons i engiponar-li un bolquer, a veure si la regressió a l'estadi en què no podia ni decidir si volia comprar-se un xumet lila o estalviar per a un xumet rosa l'il·lumina. Tenir més poder per decidir com organitzar-se i com gastar-se els diners mai pot ser dolent. Pel que sembla, no sóc l'única que ho pensa. El deu de juliol passat es va crear un cert overbooking al passeig de Gràcia. Societat civil 100%. Les consultes per l'autodeterminació també han mantingut gent ocupada. I fa temps que corre pel país una iniciativa legislativa popular que demana el canvi de la llei electoral. El 15-M va ser, és, una explosió d'energia imprescindible, fabulosa, però m'agradaria que tingués una mica més de memòria històrica.

]]> <![CDATA[Benvolguda doctora]]> Benvolguda doctora, em va receptar una píndola de poesia al dia. Vaig visitar-la per una qüestió de pes i vam acabar parlant d'escriptura. Una poesia al dia. El remei em va fer tanta gràcia que li vaig fer escriure les autores que em va recomanar (Akhmàtova, Bishop) en un paper dels que té per expedir solucions de farmàcia, amb el seu nom imprès a la capçalera. Vostè, que és bona persona, em va seguir el joc i fins i tot em va signar la recepta. Jo la vaig emmarcar. La tinc ben a la vista, al despatx, per recordar el que cal recordar. Sóc obedient, a estones, i li he fet cas, a estones. Fins aquesta setmana no he comprès què pretenia. He pogut escoltar Joan Casas i Nina Avrova, autors de la traducció del Teatre complet de Txékhov, editat en dos volums per l'Institut del Teatre. (Editats i exhaurits. Que bonic que seria disposar-ne en edició de butxaca o de qualsevol tipus algun dia no gaire llunyà...) Tots dos insistien en la importància de respectar les pauses, de marcar les comes, els punts, els silencis tal com són, de mantenir la melodia d'una llengua. Perquè més enllà de les paraules han volgut preservar el significat, el subtext, el que s'amaga entre les frases. És la seva arrel rítmica. El ritme que l'autor va establir pensant en com es movien les persones que l'envoltaven. En els seus cossos parlant sobre l'escenari. Ha estat sentir la paraula cos i que se m'aparegués la seva recepta.

]]> <![CDATA[En defensa del sentit de l'humor]]> Fa un any que desbarro per escrit al blog La pitjor mare del món . El títol ho diu tot, una acusació orgullosa del que sóc, del que som, adults que davant la criança dels fills patim regressions adolescents. Gent imperfecta. L'economista de quefer implacable és incapaç de fer anar a dormir el seu fill a l'hora i se sent més petita que un àcar. O més petit. Es diu que la culpa és femenina, però existeix una culpa masculina tant o més amagada que el vot ocult al PP. Al blog faig una reivindicació de la imperfecció, però, sobretot, de l'humor, un dissolvent orgànic dels conflictes més potent que aquella llegenda urbana que explicava la destrucció d'un bistec submergit en coca-cola. Si algú ha fet l'experiment deu saber que el bistec queda... mullat. Un bany d'humor, en canvi, separa el gra de la palla, la senzillesa davant el patir estúpid. I té un efecte secundari interessant, genera rebuig entre els ploms, els egotistes, els intolerants i altres delinqüents del bon viure. Expliques que les barretes de peix congelat han fet més per la teva salut mental que el Trankimazín i algú et retorna una cara d'ensumallufes històrica. No cal que digui què pensa aquest tipus de personal de la meva foto amb ulleres de 3D amb què anuncio als despistats que toca riure del gran drama dels dos bàndols.

]]> <![CDATA[Possibilitats]]> Quan molta gent et pren el pèl, te'l retalla i te'l depila de manera constant poden passar dues coses: que t'emprenyis o que no t'emprenyis. Si no t'emprenyes, la gent (els de dalt, els de baix, els de l'esquerra, els de la dreta, els amagats, els que es mostren, els veïns, tu mateixa) segueix depilant-te les aixelles, les cames i el compte corrent sense que sentis dolor i et quedes tan ampla. En canvi, si t'emprenyes poden passar dues coses: que muntis una manifestació o que no muntis una manifestació. Si no muntes una manifestació, la teva veïna et diu de bon rotllo que anar peluda és totalment antiestètic, t'aficiones a la depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una manifestació poden passar dues coses: que hi vingui gent o que no hi vingui gent. Si no hi ve gent, te'n vas a casa, la veïna et diu que els de la depilació estan d'oferta, et compres deu abonaments i et quedes tan ampla. En canvi, si hi ve gent poden passar dues coses: que en acabat no en tinguis prou o que sí que en tinguis prou. Si en tens prou, tornes a casa, la veïna (que a hores d'ara ha obert ella mateixa una franquícia de depilació) et dóna feina netejant el local, tu acceptes i et quedes tan ampla. En canvi, si no en tens prou poden passar dues coses: que muntis una acampada o que no muntis una acampada. Si no muntes una acampada, te'n tornes a casa, la veïna i tu us feu sòcies del negoci de depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una acampada poden passar dues coses: que mobilitzis la gent o que no mobilitzis la gent. Si no mobilitzes la gent, dediques la teva energia a expandir la teva franquícia de depilació per tot el món i et quedes tan ampla. En canvi, si mobilitzes la gent poden passar dues coses: que us perdeu discutint qui la té més llarga o que no us perdeu discutint qui la té més llarga.

]]> <![CDATA[Qüestió de fe]]> No puc ser budista perquè quan m'expliquen aquella història de l'home ferit per una fletxa que demanava a crits saber qui l'havia disparat, i del consell de Buda, que li deia que se n'oblidés, sempre penso que Buda no era mediterrani. Aquí sabem que és bo desfogar-se i recordar-se dels besavis de qui t'ha atacat. És el primer pas per a una bona alliberació. I tampoc combrego amb el deseiximent extrem. Arribar a no sentir res davant d'un suquet de peix o de Clive Owen em tira enrere. Catòlica ja ho vaig ser i no em va convèncer. Admeto els avantatges de la confessió i el perdó, però abans de creure en immaculades concepcions creuré en l'adveniment de Han Solo. A més, ves per on, resulta que em dic Anna i no Aniceto, i al club catòlic hi pinto poc. Després hi ha totes les variacions del cristianisme, encapçalades pels protestants, però les imatges de Luter sempre m'han fet por i Calví encara més. Els falta sentit de l'humor. La fe musulmana no és cap alternativa. Ja sé que no és obligatori dur burka, ni res al cap (ho he provat i estic tan horrible que si fos obligatori ni em plantejaria convertir-m'hi), així i tot he fet un sondeig de satisfacció mundial i m'espero uns segles més que la cosa musulmana millori per tornar-m'ho a pensar. Ser jueva no està de moda, però no sóc sectària i m'ho he mirat. De fet els dissabtes ja procuro no fer gairebé res, i, ves per on, el llinatge es transmet per via materna, però sempre vaig creure que Jahvè era un sàdic posant a prova Abraham, quan li deia que es carregués el seu fill. Amb el que costa pujar les criatures i va i el ser superior et diu que s'ha acabat. Per Sant Jordi em vaig comprar la nova edició de la Bíblia amb dibuixos del Perico Pastor (fantàstics!), però no vaig dubtar a buscar-lo en l'apartat de ficció. I això de ser el poble elegit em sona a les persones que s'emocionen quan surten per les pantalles del Camp Nou, tot i que aquest fenomen es dóna en totes les creences. És el virus de sentir-se membres del club VIP, un grup excloent i exclusiu. Sempre em queda l'opció animista, però se'm fa costa amunt creure que un bocí de divinitat habita fins i tot en objectes com una Barbie surfista. Al final tindran raó i haurem de creure en la democràcia. Només demano un favor, que sigui la de debò, no la còpia barata que ens volen vendre en tants i tants xiringuitos. Amén.

]]> <![CDATA[Esport familiar]]> De tant en tant els meus germans i jo ens repartíem l'herència. Era un dels nostres esports familiars preferits. Vam adaptar el joc que apareixia al conte Los herederos del llibre Relatos familiares de Giovanni Guareschi. Els protagonistes, els fills de l'autor, s'adjudicaven les propietats familiars enganxant-hi un gomet vermell o verd segons qui en fos el futur propietari. A casa, en lloc d'enganxar gomets ens limitàvem a discussions que s'iniciaven com un innocent inventari per acabar en abrandades disputes, regateigs, acords bilaterals, estirades de cabells, crits i retrets (aprofito l'ocasió per recordar que la vaixella txecoslovaca és MEVA). Anys després vaig llegir que les discussions i baralles entre germans són una forma primitiva i bèstia de refermar el vincle. Nosaltres el vam enfortir amb cables d'acer i titani, i en vista de la bona relació que mantenim d'adults, el mètode funciona.

]]> <![CDATA[Viatge interespacial a l'extraradi]]> L'altre dia tenia temps i vaig fer un viatge interespacial. Vaig agafar la càpsula Snob IV en forma de cotxe i minuts després vaig aterrar al planeta en forma de barri d'extraradi desconegut. El paisatge se m'oferia sense entusiasme, però els edificis espantosos podien ser un holograma virtual. Calia explorar. Vaig obrir la porta i... Oh! Podia respirar! L'equip d'oxigen en forma de mocador sucat de colònia es podia quedar a la càpsula. Valenta, vaig fer el primer pas. Un petit pas per a una dona pedant però un pas de gegant per a la vanitat, ai, vull dir, per a la humanitat. A mig metre de la nau un punt brillant em va cridar l'atenció. Vaig determinar que es tractava d'una bossa de plàstic plena de peles de taronges interespacials. No tenia temps i vaig renunciar a recol·lectar-ne mostres. Vaig equipar-me amb les ulleres de raigs X en forma d'ulleres de sol i vaig escanejar el territori. Gossos. Papers per terra. Més gossos. Burilles per terra. Encara més gossos. Llaunes per terra. On eren els famosos humanoides de pell d'elastà? Ah, ja els veia. S'estaven al centre de comandament extraterrestre en forma de Bar Sevillano. Dins, la pantalla central emetia un senyal de camuflatge en forma de partit de futbol entre el Madrid i el Saragossa que no va aconseguir despistar-me. Atrevida, vaig voler creuar la porta del centre de reunió extraterrestre. Calia extremar les precaucions. Amb una aplicació de deu capes d'ombra d'ulls a cada parpella i un crit entusiàstic d'" Hala Madrid! " en vaig tenir prou per salvar la pell. Però aviat un nou perill en forma de senyora vella calçada amb vambes em va sortir a l'encontre. Era un ens viu, enèrgic, que arrossegava una nena microscòpica a la qual feia passar per néta submisa. Tenia tota la pinta de trampa mortal. M'havien acorralat. Em trobava en una vorera estreta, plena d'esvorancs, amb canonades esbotzades a les parets i cables elèctrics a l'aire. Trampes i més trampes. Què fer? Vaig arrencar a córrer fins a la nau, vaig introduir la clau i vaig tocar el dos galàxia enllà. En aterrar al meu bonic planeta aviat vaig detectar humitats sospitoses a les cantonades, flors en forma de bossa de patates als parterres, burilles, llaunes, humanoides de pell d'elastà. Gossos i més gossos. Em vaig sentir Charles Heston a l'escena final d' El planeta dels simis . No. Pitjor.

]]> <![CDATA[Optimistes del món, uniu-vos]]> M'agrada Dickens. Un dia vaig sentir el desig irrefrenable de llegir-ne una biografia i no m'ho vaig rumiar ni un segon. En un atac d'optimisme vaig entrar a la primera llibreria que vaig trobar i vaig formular el meu desig. La dona que em va atendre em va retornar una mirada estupefacta. Ja l'he espifiat, em vaig dir, he demanat un impossible. Hauria d'haver trucat, mirat, remirat... Fins que la dona es va tombar, va allargar el braç no més de quaranta centímetres i em va lliurar l'únic exemplar que tenia del llibre Charles Dickens escrit per Chesterton. Fa dotze anys vaig sentir un desig més bèstia: tenir fills. Amb el mateix grau d'optimisme tampoc no m'ho vaig rumiar ni un segon i em vaig quedar embarassada. Tinc tres fills i fins que no vaig viure un tràngol al darrer embaràs (tot va acabar bé), ni em va passar pel cap que res es pogués torçar. Bé, sí que ho pensava, esclar, i per això no vaig cometre cap irresponsabilitat. Però els efectes secundaris de l'optimisme van impedir que retardés la meva decisió de ser mare. Un optimisme que no té per què ser innat (jo, per exemple, vaig néixer fatalista) i que cal gastar en el punt just que ens impedeix arribar a ser uns imbècils totals.

]]>