“Vaig plorar molt, no ho assumia. El teu dia a dia es talla de cop, no tens elecció. He portat molt endins la retirada”. Quan Sílvia Bonastre va penjar l’estic d’hoquei herba amb 30 anys i sis lligues i cinc copes al palmarès, el seu itinerari natural, explica, hauria sigut ser entrenadora o dedicar-se a la gestió esportiva, però es va quedar embarassada. No podia treballar de tardes i vespres, quan més ho necessiten els clubs, perquè és el moment que el nadó la reclamava. “Jo ja era mare, que és una cosa que et realitza, però necessitava més. Alguna cosa en què pogués treure les meves capacitats, buscar el que em donés identitat”. La seva no és una història marginal. Els esportistes d’elit lluiten durant anys per ser els millors en el que fan i es deixen la pell en l’intent. Quan arriba la data de caducitat, sovint es reprodueix una mateixa imatge: el buit.

“El rugbi va néixer en una escola, no al carrer. Està pensat perquè hi arribem tots, molta gent, 15 al camp i 23 convocats. Tots necessaris”. Marc Sentís, entrenador del sènior femení del Barcelona Universitari Club (BUC), sintetitza així el seu esport. Els equips d’arreu són un equilibri entre grans i petits, alts i baixos, solitaris i gremials, però el BUC ha anat més enllà: ha engegat una secció de rugbi en cadira de rodes, alinea persones amb discapacitat intel·lectual i entrena interns de la presó de Quatre Camins i del centre educatiu de justícia juvenil de Can Llupià.

Des del principi de novembre, Kilian Jornet ha estat dedicant entre tres i quatre hores al dia a pujar i baixar muntanyes amb els esquís posats. Una pretemporada de la Copa del Món d’esquí de muntanya sense altra casa que la furgoneta amb la qual es mou pels Alps. Com que vol evitar les emissions que genera el desplaçament de periodistes, atén l’ARA a distància per fer balanç de l’any que acaba i que l’ha deslliurat d’etiquetes: ni corredor, ni esquiador, ni alpinista, ni escalador, només un escollit amb una manera especial d’entendre la muntanya.

Florenci Bové va fer-se germà marista molt jove. Volia ser educador, però com que el seu fort era organitzar la gent i estar pendent dels detalls, amb 23 anys ja dirigia la formació dels seminaristes. Abans dels 30 el van fer cap d’estudis d’una de les escoles que la institució té a Barcelona. Aleshores es va enamorar. Com que era un amor correspost, el Florenci va deixar la congregació, es va casar i va formar una família. Des d’aleshores és un exemple de l’ideal que busquen els religiosos: persones no religioses que estiguin compromeses amb la missió. Tan bon punt va deixar de ser marista, els germans d’una altra congregació, La Salle, que ja el coneixien, li van donar les claus de l’escola de la Bonanova perquè en fos el cap d’estudis. Així ho va fer durant 28 anys, fins al curs passat.