<![CDATA[Ara Andorra - Manuel Delgado]]> 10 <![CDATA[Les fogueres de Sant Joan i la fi de la canalla]]>

A la seva biografia oficial, l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, parla de quan era petita: “De la meva infància recordo la vida al carrer, les fogueres de Sant Joan que fèiem amb els nens del barri recollint fusta de casa en casa”. D’aquesta experiència en guardem record encara moltíssimes persones que vam ser marrecs i que, dies abans del 24 de juny, arreplegàvem mobles vells pel barri, trobàvem un amagatall per protegir-los de les colles veïnes i de la brigada municipal i, arribada la nit de la revetlla, els amuntegàvem al lloc de cada any per fer la foguera. Joan Manuel Serrat descriu molt bé què era allò a Per Sant Joan, però també ho fan tota mena de testimonis literaris i musicals.

]]> <![CDATA[El naixement d’un monstre]]> La tardor del 1990 es van produir diversos esdeveniments que resumien el que estava sent i seria encara més la política urbanística que aspirava a modificar de manera radical la forma urbana de Barcelona i, de passada, també la seva fesomia social. S’iniciava la reforma del Moll de la Fusta, la remodelació que adaptava els canvis en el front litoral de la ciutat al disseny del cinturó del litoral. S’iniciava l’enderroc dels Banys de Sant Miquel, els últims que quedaven després que les excavadores posessin fi als d’El Astillero i Sant Sebastià, a més dels entranyables xiringuitos de la Barceloneta, en un dels episodis que més clarament advertirien de la manca total de sensibilitat de les autoritats municipals en matèria de patrimoni sentimental de la ciutat. També es presentava en públic el disseny del pont mòbil que uniria el Portal de la Pau amb el moll d’Espanya i el centre comercial que havien previst posar-hi, el Maremàgnum. La Torre Mapfre i l’Hotel Arts continuaven creixent. El preu de l’habitatge no feia més que créixer i els pisos de la Vila Olímpica -aixecada sobre el solar que havia deixat el barri d’Icària- veien incrementar el seu valor, cosa que convertia el nou barri en un dels més cars de la ciutat i permetia oferir-lo en clau d’exclusivitat, com la seva continuació, Diagonal Mar. El camí cap a la gran mutació urbana que havia de conèixer el sud de Barcelona, de la mà del Jocs i després del 22@ i el Fòrum de les Cultures, estava obert i semblava imparable. El projecte d’esventrament del que va ser el Barri Xino tirava endavant en nom de la seva “higienització” i l’Illa de Sant Ramon ja havia estat demolida.

]]>