Llegeixo l’article del professor Salvador Cardús “Quan la crítica és conservadora”, publicat a l’ARA aquest dimarts, 19 de juliol, en el qual argumenta com les entitats socials en general, i la Taula del Tercer Sector Social en particular, busquem legitimar mitjançant la crítica un relat que ens justifiqui la nostra raó de ser, fins i tot quan les dades conviden a l’optimisme. Responc així a l’escrit de qui va ser professor meu a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i de qui vaig aprendre que la crítica havia de ser argumentada, fonamentada, seriosa. I que, en l’immens esforç d’esdevenir ciència, les ciències socials havien de procurar no deixar-se endur pels apriorismes, les opinions o els judicis de valor sobre la complexa i contradictòria condició humana.

El Parlament de Catalunya celebra dimecres i dijous el “ple sobre la situació d’emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d’una resposta institucional”. Aquesta convocatòria serà la segona part d’un partit que va començar fa tot just dos anys en el que es va conèixer com a “ple sobre la pobresa”. En aquella ocasió, els resultats van ser magres i no es van aportar gaires solucions als problemes que es plantejava combatre: la pobresa i l’exclusió social. Aquest és el motiu pel qual, malgrat que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre, el que plana sobre moltes de les entitats socials que assistiran a la sessió és l’escepticisme.