<![CDATA[Ara Andorra - Martí Gironell]]> 10 <![CDATA[JFK a Barcelona]]> Aquest dilluns, 29 de maig, John Fitzgerald Kennedy, JFK, hauria fet cent anys. Hauria pogut arribar a aquesta xifra rodona si aquell fatídic 22 de novembre del 1963 no hagués perdut la vida a Dallas. Un magnicidi que encara avui està envoltat d’incerteses i secretisme. De fet, encara hi ha molts aspectes de la seva vida que es desconeixen i, de mica en mica, es van descobrint. Com per exemple que ell, amb dinou anys, i el seu germà gran, Joe, de vint-i-tres, van ser a Catalunya i a Espanya en plena Guerra Civil. Els Kennedy van ser a Madrid i a Barcelona en tres ocasions, el juliol del 36, el juny del 38 i el gener del 39. I ho van fer complint ordres del seu pare. Joseph Patrick Kennedy, l’ambaixador nord-americà a Londres, era partidari de Franco. Des de la seva privilegiada talaia londinenca, el veterà diplomàtic, bregat ja en moltes escaramusses durant la Primera Guerra Mundial, va tenir la lucidesa suficient per intuir que la lluita iniciada a Espanya el juliol del 1936 podia ser el detonant d’una altra guerra mundial, sobretot després de la creixent intervenció soviètica. Va voler disposar llavors de dades fidedignes sobre Espanya, començant pels ideals que defensava cada bàndol i les repercussions que podia tenir per als Estats Units que guanyés la guerra l’un o l’altre.

]]> <![CDATA[Els lladres de sal]]>

Quan es parla de desobediència civil i de la no-violència per arribar a la independència, sovint es va a buscar la figura de Mohandas Gandhi. Últimament el referent indi del Mahatma ha estat invocat diverses vegades en algunes manifestacions. I el cert és que, gràcies a les seves accions, algunes de polítiques, d’altres de força ciutadana al carrer, va acabar assolint el seu objectiu: que l’Índia fos independent. Una de les més sonades, i que va ser decisiva en aquesta difícil però no pas impossible empresa, és la que va tenir lloc el 12 de març del 1930, ara farà vuitanta-set anys. Recordar-la i prendre’n consciència no fa res més que confirmar-nos que no és un somni, és una realitat que es diu llibertat.

]]> <![CDATA[Puig i Cadafalch, per amor a l’art (romànic)]]> “Preguntar si un poble té l’art de concebre espais i edificis per donar-los un ús civil, militar o artístic; preguntar si un poble té arquitectura equival a demanar si existeix”. Aquesta frase de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956) serveix per entendre per què, segons ell, l’arquitectura i el seu fruit, el patrimoni, eren cabdals per a la identitat d’un país.

]]> <![CDATA[Yazidites, adoradors del diable?]]> El nom d’aquesta minoria religiosa ha tornat a l’actualitat a propòsit del premi Sàkharov d’enguany. El Parlament Europeu l’ha atorgat a dues noies, exesclaves sexuals de l’Estat Islàmic, que pertanyen a aquesta comunitat. Els yazidites són un col·lectiu perseguit i maleït perquè se’ls ha titllat d’adoradors del diable. Però, realment és així?

]]> <![CDATA[Abans de Sixena]]> “Un poble que no respecta el seu llegat artístic és un poble bàrbar”. Ho deia el poeta T.S. Elliot i crec que defineix força bé els constants i repetits episodis d’espolis, saquejos i robatoris d’art que han marcat la història del nostre país. El que em sorprèn, però, és que aquesta actitud xoca frontalment amb la de voler ser un poble avançat, modern, referent, pioner al món. Una societat bàrbara es troba en un estadi intermedi entre el salvatgisme i la civilització. I el primer pas per voler ser una societat respectada ara i en un futur és respectar el llegat dels teus avantpassats i eixamplar i ennoblir aquest tresor que hem heretat, no dilapidar-lo. Aquesta reflexió ve a tomb del retorn de les obres d’art a Sixena, a finals d’aquest mes. Només és un dels molts episodis envoltats de polèmica i d’estira-i-arronses judicials per unes obres d’art que no són allà on haurien de ser.

]]>