Per entendre el Brexit cal contextualitzar-lo dins del llarg procés de desindustrialització de l’economia britànica. La progressiva necrosi del teixit productiu ha convertit el país que va iniciar i liderar la Primera Revolució Industrial en un actor secundari en l’escena industrial actual. A tall d’exemple, la indústria manufacturera alemanya representa el 23% del PIB del seu país, i la britànica només un 11%. Al constant degoteig de deslocalitzacions industrials cap a Europa de l’Est o l’Àsia cal afegir-hi els traspassos de les grans empreses industrials britàniques -com el fabricant de confiteria Cadbury o el de packaging Rexam- a mans de grups internacionals. La davallada industrial ha impactat profundament en la mà d’obra menys qualificada, una part de la qual s’ha vist desplaçada cap a feines de baixa productivitat i mal remunerades del sector serveis, on han de competir amb els immigrants. Aquest sector de població -degudament manipulat pels partits populistes- i els nostàlgics del passat imperial són els que han donat un suport clau a la sortida britànica de la Unió Europea.

En un moment en què els corrents polítics predominants a Europa i als Estats Units són contraris a l’acolliment tant d’immigrants econòmics com de refugiats de guerra, potser no és casual que sigui a Catalunya on hi hagi hagut la manifestació més multitudinària de tot Europa en favor d’una política migratòria i d’acolliment diferent. Que la següent anècdota històrica serveixi per il·lustrar aquesta intuïció.