<![CDATA[Ara Andorra - Patrícia Gabancho]]> 10 <![CDATA[Una dona tenaç]]>

Si hagués de triar un adjectiu per qualificar Isabel-Clara Simó seria tenaç. L’adjectiu implica moltes coses: la capacitat de treball, la determinació, la claredat de les idees, la disciplina. Ens hem d’imaginar una dona amb una vocació i amb les eines necessàries per portar-la a terme. Però, quina és la vocació? Jo diria que és incidir sobre la societat, ficar-hi cullerada. Això, que sembla impertinent, no ho és pas si pensem que la Simó es mou per uns ideals de justícia i llibertat, de dignitat humana i nacional. Isabel-Clara Simó és una dona que vol un món millor, com tanta gent que eren joves durant la Transició, una època que ha acabat presonera de les pròpies pors. Isabel-Clara Simó, per contra, no té por. No coneix la por per més que la vida l’hagi colpit amb duresa.

]]> <![CDATA[Ricardo Piglia, una baula en la tradició]]> Ricardo Piglia és producte d’una generació irrepetible: la d’aquells que van ser joves als anys setanta. Una generació fermentada en un brou de cultura i política. Una gent que gastava les hores en converses de cafè. És l’univers que Piglia reflecteix en el segon volum dels Diarios de Emilio Renzi, el retrat d’un Buenos Aires embogit que estava a punt de caducar. Un món recolzat en el deure moral envers la tradició. Volien escriure per situar la literatura argentina al nivell dels contemporanis d’arreu. Llegien fins a quedar esgotats. Escrivien sempre la mateixa novel·la. Vilipendiaven, o secundaven obedientment, el peronisme.

]]> <![CDATA[El complicat imaginari dels argentins]]>

Tres o quatre mites indiscutibles

]]> <![CDATA[Madrid i el discurs de la modernitat]]> AMadrid l’aire és fi com un estilet, malgrat la calor ja cansada de finals de setembre. És una ciutat peculiar, una barreja de caràcter de poble -entotsolat i orgullós- planant sobre una urbs de perfil imponent i, això s’ha de tenir en compte, estructura antiga. Sempre he dit que a Madrid li falta una passada per la modernitat. Acaben de posar en marxa el seu Bicing, elèctric perquè diuen que la ciutat fa pujada, i encara no tenen els carrils específics: els ciclistes se la juguen. El trànsit de Madrid s’ha quedat en un model de mobilitat dels anys noranta. Tenen aquelles rotondes que, si les volguéssim a Barcelona, no ens cabrien enlloc: avingudes immenses en ple centre. Ara parlen de reduir el trànsit, però fa dos dies Tita Cervera s’abraçava als plàtans del Paseo del Prado perquè hi havia un pla de desforestació que posava els pèls de punta. Adoren els cotxes.

]]> <![CDATA[Advertència contra el populisme]]> L’Argentina és un país fascinant abocat al desastre. Ara mateix hi corre una metàfora: van en un cotxe a tota velocitat, amb les portes travades, conduït per principiants i vorejant un abisme. Si aquest és el diagnòstic, el pitjor és constatar que la classe mitjana no espera res del futur. Hi plana una resignació densa, immutable. Toca una crisi profunda cada deu anys, que vol dir que els somnis sempre tenen data de caducitat, però més que somnis ara ja són mers càlculs de supervivència. Aguantar el parament personal és un repte per a experts: la resta claudica i es deixa arrossegar aigües avall. I tanmateix el viatger, després de preguntar ací i allà, després de llegir els excel·lents diaris locals, pot treure’n algunes conclusions que, mal que bé, són lliçons contra el populisme, temptador com és amb les seves receptes fàcils.

]]> <![CDATA[El moment de Barcelona]]> El veritable moment de Barcelona com a capital política de Catalunya vindrà arran de les eleccions municipals, que seran altament significatives. En primer lloc, per la necessitat de simbolitzar al món el procés de sobirania nacional. En segon lloc, perquè es tracta de tancar definitivament l’imaginari de la Barcelona maragallista, un projecte brillant en l’origen, molt exitós, que ha anat degenerant en la indefinició actual. Defensar avui el maragallisme, com ha fet algun candidat, és com defensar el pacte constitucional del 1978: un acord ja caducat, un projecte extemporani i sense benzina. Ni la ciutat ni el context són els mateixos. I no és sobrer recordar que el maragallisme va renunciar a la tradició republicana -i del nacionalisme cultural- d’una Barcelona capital de Catalunya per assumir la tradició porciolista de la Barcelona autista en relació al país, però dotada d’una gran ambició política i cultural. La Barcelona desarrelada, en definitiva, que avui ja no té lloc.

]]> <![CDATA[La nova política ja és aquí]]>

Resultava inquietant sentir el nou rei dient que les llengües altres que el castellà seran objecte d’especial protecció, tal com mana la Constitució i també sense citar-les pel nom, quan el govern de l’Estat porta a terme l’ofensiva més cruel contra el català en totes les terres de la nostra parla. Aquesta distància tangible entre la paraula estereotipada i la realitat és la que ha fet caducar la política convencional. La mentida ha sigut la principal arma política del sistema i ara aquells que fan mans i mànigues per aguantar-lo són percebuts com a estructures obsoletes que només defensen el propi interès: la “casta”. Casta i règim no són equivalents, però tots dos són instruments de benefici privat per als que exerceixen el càrrec i de salvaguarda dels interessos d’una àmplia oligarquia -el que jo en dic, seguint l’expressió argentina, la pomada - a la qual s’han anat incorporant alguns empresaris (vegeu el cas Castor), alguns financers i alguns polítics (també de l’antiga esquerra).

]]> <![CDATA[La perversa maquinació del sobiranisme]]> Fa poc encara em van explicar una teoria recurrent que demostra un gran desconeixement dels mecanismes profunds que constitueixen Catalunya. La teoria afirma que Jordi Pujol va planificar meticulosament, ja fa dècades, la infiltració dels seus quadres en els llocs sensibles de la societat -entre ells l’ensenyament i els mitjans de comunicació- per portar-nos gradualment a l’esclat sobiranista actual. És una teoria de base espanyola, però que una part de l’unionisme repeteix. Recolza en una premissa: com que l’espanyolitat és un fet natural, qualsevol desviació col·lectiva d’aquesta identitat inamovible ha de ser per força induïda. La catalanitat, doncs, no existeix. No és que l’Estat es negui a reconèixer qualsevol mena de sobirania catalana, és que determinada intel·lectualitat espanyola es nega a reconèixer l’existència del poble català. Però la realitat nega la teoria: el president Pujol, als anys vuitanta, estava compromès amb l’estabilització de l’Estat i ni ell ni el seu partit tenien previst girar-se cap a la independència. Si una conversió ha estat àrdua i íntimament combatuda (vull dir per ell mateix) ha estat la de Jordi Pujol, precisament perquè l’independentisme és un objectiu oposat al que ha representat el pujolisme: o, si voleu, per ser més justos, són dues etapes diferents de consciència col·lectiva.

]]> <![CDATA[Aquest gran mercat anomenat Europa]]> Un amic solia dir-me que la construcció europea és el projecte més important, més impressionant, que ens podem plantejar en aquest racó de món, un projecte que demana més d’una generació i que té com a objectiu la consolidació de la pau a través de la cooperació. Vist així, no hi ha dubte que la cosa és grossa, però m’ho deia fa més de deu anys, abans de la crisi i abans de la vocació de sobirania catalana. Avui hem après que Europa és bàsicament un mercat, la qual cosa és una aposta intel·ligent: en un món globalitzat calen unes certes dimensions i ja no té sentit aconseguir-les a partir de la conquesta territorial. Si ens hi fixem, tot el que ha avançat en el procés europeu té a veure amb el mercat i, de fet, els tractats que regulen la “cooperació”, que deia el meu amic, ens tracten sobretot com a “treballadors” i com a “consumidors”, que són elements propis d’un mercat.

]]> <![CDATA[Els altres ‘pactes’ de la Transició]]>

Jove, rebel i imprudent, vaig viure la Transició des d’una posició tan activa com marginal. Aquells que ens consideràvem revolucionaris, que estàvem a favor de la ruptura, érem prou ingenus per no voler veure com s’estava pactant, dia rera dia, la reforma. La pactaven els mateixos que mantenien davant de tothom la retòrica del canvi profund. Era, doncs, un ambient d’esperances i de mentides. Ja s’intuïa que Adolfo Suárez era prou intel·ligent per erigir-se en la garantia dels límits factibles del sistema. Va tenir l’audàcia d’acostar la seva oferta a la demanda present al carrer i amb això va trencar les costures del règim. Però al mateix temps va integrar l’antifranquisme en el seu projecte. El pacte de la Transició va ser, en efecte, oblidar la memòria dels vençuts, però també domesticar allò que aleshores se’n deia “les contradiccions socials i nacionals”. L’objectiu era consolidar alhora la democràcia i l’Estat. Per sempre més.

]]> <![CDATA[Migracions i cohesió social, el repte]]> Sota l’esplèndida volta de l’Hospital de la Santa Creu, ara Biblioteca de Catalunya, s’està representant una obra lúcida i poètica sobre la pressió lingüística, Translations, de Brian Friel, molt ben feta per l’equip de La Perla 29, aquest cop sota la batuta de Ferran Utzet. No us la perdeu. Tracta d’un escamot de soldats anglesos que es presenten en un petit poble irlandès per cartografiar la comarca i traduir a l’anglès els impronunciables topònims locals. Tot amb extrema cordialitat, de moment. L’obra planteja, doncs, el conflicte entre ciutat i camp, entre modernitat i tradició, entre llengua local i llengua universal, entre fidelitats i conviccions i memòria… i la irrupció d’una realitat imposada. Tot i que el món de l’obra s’assembla més al País Basc, és impossible no veure-la tenint en la consciència la llei Wert i les sentències del 25%. L’obra acaba advertint que només el 3% de la població irlandesa té avui el gaèlic com a llengua habitual.

]]> <![CDATA[¿Política cultural o política de mercat?]]>

El dia 16 de gener l'Institut d'Estudis Catalans farà públic un manifest que defensa les humanitats com a eina bàsica en la formació. El paper fa alguns mesos que volta i ha reunit múltiples adhesions. Ja fa anys que parlem de la crisi de l'ensenyament des de diferents punts de vista, però en general la societat -famílies i experts- demana més matemàtiques i més anglès, posant l'accent en la competitivitat d'un jovent abocat a produir en un món global. Demanem a l'escola que formi treballadors. A vegades també es demana a l'escola que atengui la modulació de les emocions, però hem de convenir que la intel·ligència emocional també és un factor de competitivitat. Poques vegades alguna veu reclama més i millor estudi de les humanitats, més i millor cultura a les escoles. Avui pot passar -li va passar al meu fill, que és científic- que facis tota l'escolaritat, batxillerat inclòs, sense que sentis parlar de Shakespeare: i mira que li va agradar llegir Hamlet, quan li vaig passar el llibre, i tenia quinze anys!

]]> <![CDATA[Alguna cosa més que ús del temps]]> En una visita a Falset, amb aquell paisatge aspre i alhora generós de les vinyes enfilades als turons, el meu guia em va fer notar que no hi havia filferrades. Les finques es toquen amb tan sols alguna fita que en marca els límits, invisible per qui no la sàpiga. Em va advertir que, quan veiés un tros emmarcat per tanques, podia posar la mà foc que era propietat d'un espanyol. Els catalans, va dir, en tenen prou guardant l'escriptura en un calaix i parlant amb el veí per dir-li "Fins aquí lo teu". Vaig pensar en les masies ara emmurallades de la costa, on els nou-rics russos estableixen fortaleses com qui construeix un búnquer. Cada terra fa sa guerra. La manera d'estar en el món és un conjunt molt subtil de gestos, una mena de tronc central que organitza la societat entorn d'uns valors transmesos de generació en generació. I, al voltant, perifèries diverses -les filferrades dels viticultors espanyols- que comencen el seu procés d'integració, lent, porós. Per sobre, les lleis que estableixen la vigència d'un ordre més o menys pactat per la col·lectivitat.

]]> <![CDATA[Els Jocs d'Hivern, un pas enrere]]> Quan va presentar la tercera novel·la de la trilogia sobre la crisi grega, Petros Màrkaris va dir que els Jocs Olímpics d'Atenes 2004 havien estat l'origen de tot plegat. Van ser, segons l'escriptor: "Un projecte megalòman, finançat amb crèdits colossals, que ens van fer perdre contacte amb la realitat". No oblidem que ara hi ha afegit una quarta novel·la, centrada en el tema d'Alba Daurada: les crisis no només tenen dolorosos efectes socials, sinó també polítics. Fan mal d'arrel. Els Jocs Olímpics, doncs, són armes de doble tall, i ho dic ara que Xavier Trias ha desestimat celebrar els d'Hivern l'any 2022. M'interessa especialment la frase de Màrkaris que diu "perdre contacte amb la realitat", perquè és aquí on un projecte es gira en contra de qui el promou, i és aquest argument el que jo voldria sentir d'un alcalde.

]]> <![CDATA[Esperem notícies, president]]> Em deia una jove amiga, que va anar a la Via sense entusiasme: "Total, manaran els de sempre". Li va faltar parlar de les elits, perquè ara tothom en parla, i no està malament recordar que el terme s'ha posat de moda gràcies a un llibre que es diu, precisament, Por qué fracasan los países . En segons quines elits, la cosa deixa de funcionar. Vam quedar, amb l'amiga, i vaig intentar explicar-li la diferència entre classe dirigent i elit. Les elits són, en el pitjor dels casos, parasitàries, oligàrquiques i estancades, però la classe dirigent, quan hi és, té un projecte. I el que està passant avui a Catalunya és que està quallant una nova classe dirigent -classe intel·ligent, m'agrada dir-ne- que desplaça la vella elit estancada, hereva de la burgesia franquista, que encara manté el seu nucli d'interès lligat a la unió amb Espanya. Que aquesta elit pressiona, truca i es belluga no n'hi ha dubte. Però no té projecte i, per tant, la seva influència toca només el poder, no pas la societat.

]]> <![CDATA[El PSC davant el moviment popular]]> La Via Catalana no molesta la gent sinó uns determinats partits que es creuen àrbitres de la realitat. La gent ha respost a la crida amb entusiasme i disciplina, apuntant-se a la cadena tram a tram, fent-se'n voluntaris, treballant per construir-la. Els partits discrepants s'han assegut a discutir la crida. Estan intentant que el marc no se'ls faci massa incòmode. Unió ha criticat el lema amb una certa elegància, però la direcció del PSC ha caigut en l'error de menystenir el moviment popular. És una manera de fer política definitivament obsoleta.

]]> <![CDATA[Quan el sistema no dóna més de si]]> La descomposició del sistema espanyol no beneficia gaire el procés català, perquè només un govern sòlid podria eventualment prendre una decisió que sempre seria interpretada com una concessió a la pressió "separatista". El millor consell és, doncs, continuar com fins ara: intel·ligència i determinació. La substitució de Mariano Rajoy al capdavant del govern no és la hipòtesi més factible, però que continuï no vol dir que ens escolti; al contrari, una de les envestides que suporta ve dels sectors situats a la seva dreta, que li retreuen que no solucioni la crisi -els impostos!- i que no aturi els catalans. Per tant, el tema català esdevé més intractable cada dia que passa. Espanya és presonera de la seva tàctica anticatalana: tant predicar que la diferència és un privilegi i no un dret, que arriba un moment que t'has menjat el marge de maniobra.

]]> <![CDATA[Aznar, davant el projecte català]]> És paradoxal que a través d'un espectacle tan tronat com Eurovisió Espanya hagi palesat el seu aïllament: els Morfeos no van tenir vots de gairebé ningú -si exceptuem Albània!- quan el que s'hi juga són interessos i simpaties generals. No cal rabejar-s'hi, però sí apuntar que Espanya sol considerar el seu desprestigi com un problema dels altres, no pas propi. És el que fa l'orgull. El detall és important perquè en l'orgull espanyol es basava l'estratègia de la Transició, que volia solucionar definitivament el tema català. Era la següent: cedir als catalans, diluïts entre 17 autonomies, un espai més o menys còmode que servís per desactivar el dit "victimisme". I, al costat, bastir-hi el potent edifici de la modernitat espanyola -que per un moment va enlluernar el món!- per tal d'exercir una seducció inexcusable damunt una població ja desprovista de greuges. El resultat havia de ser l'espanyolització dels catalans: que els catalans abracessin de bon grat el projecte espanyol.

]]> <![CDATA[Que el debat no ens enfonsi el vaixell]]>

En el moment de les eleccions del 25-N, amb el procés independentista més candent que mai, l'arma de l'unionisme va ser la por; ara ho és la confusió. Una confusió buscada per tots els que retòricament defensen la consulta però no la volen. S'agafen a qualsevol detall per afirmar que el procés ja ha virat de rumb, magnifiquen els indicis de discrepància, obliden la força sòlida del moviment popular (o la bescanten) i, fins i tot, ofereixen alternatives que són cants de cigne del nacionalisme espanyol però que, en pura teoria, semblen lògiques. Per exemple, la reforma de la Constitució. Deixant de banda que cal que el PP hi jugui, i que estarien obligats a fer eleccions (el PP no les vol mentre la crisi no remunti), les propostes concretes són una trampa. El senat federal que planteja el PSOE operaria igual que les reunions de la Lofca (la reunió de presidents que controla el finançament): amb una Catalunya en minoria perpètua. Aquesta representació territorial en igualtat només funciona si es comparteix el projecte nacional, com a Alemanya o els Estats Units.

]]> <![CDATA[Una espurna de fe]]>

Tot llegint la biografia de Salvador Espriu escrita per Agustí Pons, esplèndida i rigorosa, sorprèn que el poeta es proclami, un cop i un altre, pessimista. L'home està immers a parts iguals en la pròpia obra i en la realitat, i veu com a poc a poc, malgrat la pressió brutal de la dictadura, la cultura catalana s'obre pas, es multipliquen les iniciatives, creix el públic, ell és conegut i respectat... Però és pessimista, un pessimista esforçat, perquè aquest és un element constituent del tarannà dels catalans, acostumats que la història sempre vagi de tort. Malgrat que el país tira endavant amb una insòlita capacitat de supervivència. Espriu hi estava contribuint, amb compromís i obra, però no hi acabava de creure. Entre altres coses, perquè no creia en l'Espanya tolerant que reclamava des de la famosa (i sovint mal llegida) La pell de brau .

]]>