Un dels fets que més m’ha cridat l’atenció aquests dies postvacacionals és la poca cobertura que alguns mitjans han donat a la notícia que tan sols s’han recuperat 2.686 milions d’euros dels 53.553 milions aportats en ajuts públics a la banca espanyola. Dit d’una altra manera: només hem recuperat un 5% d’aquell rescat bancari que no havia de costar “ni un euro de la butxaca dels contribuents”.

Intentem fer un cronograma per al món occidental del segle XX, que, com considera Hobsbawm, va començar amb els Acords de Versalles després de la Primera Gran Guerra i va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Destaquen els feliços anys 20, la gran crisi del 29, els desassossegats anys 30, la Segona Guerra Mundial i quatre dècades insòlites de pau i prosperitat. Des d’Esping-Andersen fins a Donald Sassoon els defineixen com l’edat d’or de la socialdemocràcia o la gran era del consens. El consens entre esquerra i dreta, entre capital i treball, entre guanyadors i perdedors. Una època marcada per la consolidació i extensió dels drets, la construcció europea i el manteniment de l’ordre mundial definit post Bretton Woods, el creixement del PIB i el desenvolupament de l’estat del benestar.

El dia de Sant Joan ens vam llevar amb la sorpresa que havia guanyat el Brexit al Regne Unit. No sé si la sorpresa va tenir a veure amb el poc cas que havíem fet, en termes generals, a la campanya del referèndum europeu, sobretot en comparació amb la proximitat amb què vam seguir el referèndum sobre la independència a Escòcia. Però el cert és que el resultat va ser per a molts de nosaltres inesperat i desagradable, i ens va despertar de cop la consciència que molt del que ens afecta de prop viu a molta distància de les nostres preocupacions públiques.

Aquests dies sento amb insistència el missatge que la repetició d’eleccions és un fracàs. Per terra, mar i aire. I els que més ho repeteixen, curiosament, són els polítics. Els mateixos que, legítimament, han considerat que s’havien de posar condicions perquè no tot s’hi val per governar. Rajoy -registrador de la propietat, recordem-ho- ho basa tot a no fer res i assenyalar el fracàs dels altres. Quico Homs ha dit que les noves eleccions són un fracàs estrepitós. Estrepitós, ha dit, quan ha estat quatre mesos fent veure que la cosa no tenia res a veure amb ell. Pedro Sánchez cita Podem com a culpable un minut sí l’altre també. Iglesias igual però al revés. Albert Rivera, en la primera entrevista que concedeix, afirma al titular: “Els líders hem fracassat”. Però segueix sent candidat, com si aquesta afirmació no l’interpel·lés...

Fa pocs dies vam saber (encara que no ocupés la portada de cap dels diaris) que el govern de Rajoy tan sols ha gastat 182 dels 1.200 milions pressupostats d’ajuda als aturats. Anunciar una política, implementar-la i comprovar si ha servit per als objectius als quals fou destinada són tres plans diferents, però tots tres fonamentals. El nostre debat públic, en canvi, està alarmantment esbiaixat cap al primer: vivim en el monopoli de la política declarativa. Des dels partits, els governs o els Parlaments s’insisteix molt en el que es vol fer, poquíssim en el que realment es fa i gairebé gens en l’avaluació que permeti comprovar si el que s’ha fet ha servit. Una de les frustracions que recordo com a diputada d’economia era l’escassa atenció que mitjans o companys dedicaven a la liquidació dels pressupostos en contrast amb l’atenció que es destinava al vot que s’havia d’emetre sobre el projecte pressupostari de torn.

Un dels grans temes del segle XXI, que ja és aquí, serà com resoldre la tensió entre sobirania i interdependència. Com podrem decidir el nostre destí, individual o col·lectiu, enmig de la hiperconnectivitat i la distribució multinivell i dispersa (o mal concentrada) del poder que implica la globalització.