Aquest mes de desembre el sistema universitari català està de celebració: es compleixen 25 anys d’una decisió històrica del Parlament de Catalunya, la de la creació de la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida i la Universitat Rovira i Virgili. El 1991 el sistema universitari català ja existia, esclar, amb la cinc-centenària Universitat de Barcelona i les modernes Autònoma de Barcelona i Politècnica de Catalunya, creades ambdues a finals dels anys seixanta del segle passat, i la novíssima Universitat Pompeu Fabra, creada l’any anterior. Però es pot dir que amb la creació de les noves universitats s’acaba de definir un veritable sistema universitari nacional, que es completa amb la posterior creació de la Universitat Oberta de Catalunya, aprofitant les capacitats i oportunitats de les tecnologies de la informació i les comunicacions.

L’1 d’octubre Times Higher Education feia pública la nova edició del seu World University Rankings, enguany amb alguna novetat destacable, com ara el nombre d’universitats que analitza. Una notícia de la qual se’n pot desprendre una altra de molt positiva per a Catalunya: el nostre petit país té 5 universitats públiques entre les millors 500 del món i, encara més destacable, 3 entre les 200 primeres.

El camí entre un descobriment generat a partir de recerca bàsica i una aplicació comercial és llarg i està ple d’obstacles. Innovadors i inversors dels països més competitius clamen conjuntament que existeix una escletxa en finançament, o vall de la Mort, en les etapes intermèdies d’aquest camí. I això té un impacte significatiu en la productivitat dels esforços públics en R+D+i. Aquesta és avui la preocupació a tots els països líders en desenvolupament tecnològic i innovació.