No hi ha gaire gent tocada (de l’ala) per la vena poètica. A la majoria dels nostres conciutadans no se’ls acut mai comprar un llibre de versos i no llegeix un poema en tota la seva vida. Llevat, ai las, d’un període de l’adolescència en què és obligatori llegir, estudiar i analitzar poesies. Quina cosa més estrambòtica!, quina raresa més allunyada del sentit pràctic que han de tenir els plans escolars! Quina feina més estranya, la del professor de literatura. Com a profe de lite, em vaig sentir moltes vegades com un marcià. Com un predicador que no toca de peus a terra, un profeta que anuncia una terra promesa que en realitat no interessa a ningú. Per això començo per la poesia, que és la manifestació més extrema de la literatura i la més difícil d’encaixar en la prosa de la vida quotidiana. Però... és ben bé així? ¿La poesia, i, per extensió, la literatura, va per una banda i la vida quotidiana per una altra? ¿Les hores dedicades a ensenyar literatura són una lamentable pèrdua de temps?