De petits pensem que si desitgem una cosa amb totes les nostres forces de ben segur que acabarà sent veritat. De grans encara ens queda la tendència de creure’ns allò que s’alinea amb el que nosaltres volem. Hi ha nombrosos exemples en què els mitjans, l’entorn o un relat amb tots els ingredients per ser una història d’èxit abaixen el llistó de l’esperit crític col·lectiu i acaben en una versió moderna de la faula del vestit de l’emperador. Allò que col·loquialment anomenem un bluf.

Un dels grans descobriments científics en el camp de la biomedicina els darrers anys ha estat sens dubte el del CRISPR-Cas9, una tecnologia que permet tallar i manipular el material genètic en zones escollides. De gran simplicitat i precisió, aquesta eina obre una nova etapa en la genòmica que permet abordar de manera personalitzada moltes malalties en un futur proper. Al darrere hi ha dues científiques, la Dra. Emmanuelle Charpentier i la Dra. Jennifer Doudna. No és un fet habitual trobar dues dones liderant un descobriment, encara que només sigui per probabilitat: un 80% dels investigadors sèniors són homes.

Molt sovint ens agrada comparar, des del món de la ciència, la nostra realitat amb la del futbol d’elit: tant de bo Barcelona i Catalunya fossin reconegudes mundialment per la seva ciència, tant de bo els nens i les nenes volguessin esdevenir científics o científiques de la mateixa manera que admiren en Messi o en Xavi, i especialment, tant de bo la ciència al nostre país mogués les inversions de què parlem quan parlem de futbol.

Una de les meves cites preferides d’Albert Einstein diu: “La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement està limitat al que sabem i entenem, mentre que la imaginació ens obre el món sencer, i tot el que hi ha per conèixer i entendre”. No he pogut evitar pensar-hi aquests dies en què tots vivim, més o menys directament, els canvis de cicle que cada solstici d’estiu afecten moltes generacions de joves: selectivitats, graduacions, finals de promocions..., moltes vegades les primeres ocasions en què toca enfrontar-se a decisions que comportaran un cert grau d’irreversibilitat entre el que som i el que podem ser.

En poques ocasions m’he sentit més aclaparada que creuant l’ slum de Bombai. Pobresa en estat pur, carrerons i carrerons de brutícia, draps, cabanes, ombres humanes. Inacabable, etern, insultant.