<![CDATA[Ara Andorra - Andreu Puig]]> 10 <![CDATA[El preu de morir a Barcelona]]>

“Avui jo, demà tu” és l’epitafi gravat a la porta del cementiri de Montclar de Berguedà. Ens recorda que tots passarem algun dia pel tràmit de la mort i les nostres exèquies. Tots som iguals a l’hora de la mort. O no? La majoria de nosaltres hem de passar a la nostra vida pel tràngol d’organitzar els funerals d’una persona estimada. És una decisió que sovint has de prendre d’improvís, en un moment carregat d’emotivitat, que cal resoldre ràpidament i d’una manera fàcil. Al municipi de Barcelona hi ha cinc tanatoris que donen un servei amb un tacte exquisit i amb alta qualitat. Malgrat això, el debat no és sobre la qualitat del servei, sinó sobre la sensació generalitzada que els funerals tenen un preu exageradament elevat. Quant costa morir-se? No és veritat que un servei funerari mitjà costi 6.441 euros, com diuen l’OCU i l’Ajuntament. La mitjana és de 3.600 euros, segons el sector. I els operadors a Barcelona ofereixen serveis bàsics per 2.200 euros. Una assegurança de decés costa 150 euros a l’any segons l’edat (el 70% dels difunts estan assegurats i amb els costos coberts). Més enllà del ball de xifres, la qüestió de fons és si aquest servei és un dret social bàsic i si, per tant, l’administració ha de procurar que tots els ciutadans, un cop morts, tinguin unes pompes fúnebres amb una qualitat i un preu mínims de manera universal.

]]> <![CDATA[Privatitzar, remunicipalitzar o col·laborar]]> El debat actual sobre la col·laboració público-privada sol estar tenyit per la sospita del clientelisme, si no directament per la sospita de corrupció. En massa ocasions s’han diluït les responsabilitats i ha acabat dominant l’objectiu econòmic del que és privat per damunt del servei públic i els interessos de la ciutadania. Actualment som en període de desconstrucció de la col·laboració público-privada. D’una banda, la Generalitat pretén que la xarxa sanitària pública catalana no inclogui centres de titularitat privada i amb ànim de lucre, i traurà de la xarxa pública sanitària tres hospitals privats. De fet, aquesta setmana el conseller ha anunciat la intenció de cancel·lar el contracte de serveis i comprar l’Hospital General de Catalunya per gestionar-lo des de l’administració. De l’altra, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un procés que anomenen de “remunicipalització” dels serveis públics, que són els considerats “essencials i estratègics”, amb l’argument que la gestió directa de l’Ajuntament representarà una millora directa en la qualitat dels serveis. Així, l’Ajuntament de Barcelona recuperarà la gestió directa de tres escoles bressol al final del seu contracte, i farà el mateix amb el Servei d’Acollida i d’Informació a la Dona. També vol internalitzar en un futur la gestió de la distribució de l’aigua, un servei que l’Ajuntament de Terrassa ja recuperarà a finals d’any.

]]> <![CDATA[Barcelona, ‘dumb city’?]]> Smart city és un d’aquests conceptes de moda que a força de repetir-los gairebé ja no signifiquen gaire cosa. A l’inici pràcticament volia dir que qualsevol servei municipal estava connectat a un ordinador. La majoria de ciutats van declarar-se smart, que vol dir intel·ligent, i vam passar tots a dir que teníem semàfors smart, fonts smart, i fins i tot les escombraries eren smart. I és que amb l’acceleració de les TIC , era intel·ligent aplicar-les massivament a la prestació dels serveis públics. A més de proporcionar més eficiència de costos, les TIC tenen la capacitat de ser una palanca per donar més bon servei a la ciutadania, més personalitzat, just i de més qualitat en una ciutat cada cop més sofisticada, complexa i interconnectada.

]]>