Ha passat un altre Onze de Setembre. Hem commemorat. Hem reivindicat. Hem celebrat. Hem proclamat ideals i voluntats futures. En una suspensió del temps, i gairebé de l’espai, l’Onze de Setembre sembla que hagi de servir per degustar una independència futura mitjançant les demostracions d’adhesió i fervor populars. Tanmateix, el 12 de setembre sempre aporta una ambivalent ressaca o un retorn agre a una realitat teixida d’altes dosis de soporífer i retroalimentat processisme.

La comprensió que els catalans tenim del 1714 es defineix exclusivament per una emotivitat i càrrega nacional positiva que exerceix l’esdeveniment històric. En una intensitat similar, els espanyols aborden el 1714 amb una sentimentalitat antagònica -manifestament hostil i negativa-. Enmig dels dos pols nacionalistes, el debat historiogràfic no ha fet altra cosa que buscar un alineament amb una o altra facció, amb les sempiternes vindicacions d’objectivitat històrica.

La societat occidental postmoderna té un interès per la religió. En un món secular, el coneixement de la dimensió sagrada i el contacte que s’hi té minven. Això no significa que no existeixi una espiritualitat. Avui l’espiritualitat viu més a redós del new age que no pas de la sacralitat tradicional. En realitat, la sacralitat només es pot entendre a la llum de l’obra Totem i tabú de Sigmund Freud. Com a tal, l’home modern sofreix un distanciament tan gran de la sacralitat i el seu significat que a penes hi pot accedir, i encara menys entendre-la. Això no significa que el totemisme o els tabús hagin periclitat: són ben vius.

La missió del jueu, especialment al segle XX, és la del testimoniatge. Aquesta va ser la tasca a la qual Elie Wiesel, que va morir dissabte a Nova York als 87 anys, va lliurar tota la seva existència. Wiesel va ser un membre d’aquella generació de nabins -torsimanys o profetes- que van haver d’atendre un altíssim encàrrec per tal d’escriure, explicar i entendre “després de”. Wiesel, amb el seu autobiogràfic Night, va esdevenir la veu més penetrant i incessant del supervivent de l’Holocaust. Va pensar i repensar absolutament tota certesa, perquè Auschwitz havia existit i s’hi havia planificat i perpetrat l’assassinat de sis milions de jueus. Tota la seva producció de prop de seixanta obres va explicar i pensar per, al final, desembocar en una llacuna de preguntes irresoltes -tan irresoltes com la condició humana. El 1986 Wiesel rebé el premi Nobel de la pau per aquest testimoniatge.

La Blanca Llum Vidal acaba de publicar Maripasoula. Crònica d’un viatge a la Guaiana Francesa a Tushita Edicions. És la seva aventura iniciàtica en un racó de món de l’Amèrica del Sud. La Guaiana Francesa apareix a la cantonada inferior del mapa d’Europa dels bitllets d’euro. La Guaiana és francesa i és Unió Europea de ple dret perquè França vol. Això no obstant, la Guaiana és una colònia, una genuïna colònia europea al segle XXI.

El filòsof i psicoanalista eslovè Slavoj Zizek explica al documental The pervert’s guide to ideology els antagònics usos polítics que ha tingut l’Oda a l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven. Aquesta oda és generalment percebuda com un cant a la humanitat, a la llibertat i a la fraternitat. Per contra, Zizek vindica l’adaptabilitat universal d’aquesta oda, gràcies al seu caràcter ideològicament mal·leable.