Josep ben Sabarra era un prestigiós metge barceloní del segle XII. Portava una vida acomodada i tenia molts amics. Però va abandonar-ho tot la nit que un estrany se li va aparèixer en un somni i li va xiuxiuejar: “Aixeca’t, perquè el vi vermell brilla”. En despertar-se va trobar aquest home als peus del llit, al costat d’una taula ben parada amb menjar i vi. “Acompanyeu-me i jo us portaré a un altre lloc”, li va dir. Es deia Natas, un nom que amagava un secret que només es revelarà al final del viatge que faran plegats: Natas invertit és Satan. Efectivament, era el diable. Sabarra va recollir l’experiència de les seves aventures conjuntes al Sefer Saasouim, el Llibre d’ensenyaments delectables, una obra immortal de la literatura jueva medieval.

He anat a Montevideo a seguir com un perdiguer les empremtes de Felisberto Hernández, que és com buscar als racons de la ciutat les estranyes plantes que germinaven als amagatalls de la seva ànima: “En un moment donat penso que en un racó meu naixerà una planta. La començo a aguaitar creient que en aquest racó s’ha produït alguna cosa estranya. He de tenir cura que no ocupi molt d’espai, que no cobegi ser bella o intensa, sinó que sigui la planta que ella mateixa està destinada a ser”.

Ocell. Johann Kaspar Lavater, La physiognomie : L’home és lliure com un ocell a la seva gàbia. Posseeix la seva esfera d’activitat i mobilitat... que no sabria superar.

Benito Cereno és el protagonista d’una novel·la homònima de Hermann Melville que es va publicar el 1856 en el mateix volum que Bartleby. Està inspirada en una història real protagonitzada per Benito Cerreño.

Quan els franquistes entraven a Barcelona, Julián Gorkin, condemnat com a dirigent del POUM en un judici en el qual va ser acusat de ser espia de Franco, va aconseguir passar a França eludint tant les tropes enemigues com les ordres de Santiago Garcés, el cap del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar), que era partidari de deixar-lo a la Model i que els franquistes se n’encarreguessin. Un cop a França, el seu amic Marceau Pivert, dirigent del PSOP (Partit Socialista Obrer i Camperol), li va facilitar el viatge a Nova York, on va establir estrets contactes amb el trotskisme nord-americà, cada vegada més allunyat de l’estalinisme i més proper a posicions demòcrates radicals. El maig del 1940 es va instal·lar a Mèxic.

Abans de morir, Louise Brooks va demanar al seu germà que gravés a la seva làpida aquest epitafi: “La manera com he portat la meva vida m’omple d’horror. He fracassat en tot: en ortografia, en aritmètica, en equitació, en natació, en tenis i en golf; en la dansa, el cant i la comèdia; en els papers d’esposa, amant, puta i amiga. Ni tan sols he tingut èxit a la cuina. I no puc recórrer a la banal excusa del «No ho he intentat». Ho he intentat amb totes les meves forces”. Jo en aquestes paraules hi veig un manifest del nostre temps.

Circula per les xarxes socials un gràfic -una línia de temps- que comença la història de la humanitat amb l’extinció dels dinosaures, la continua amb una llarga època de guerres i conflictes i, després d’un breu parèntesi de democràcia i avenços tecnològics, la clou en el present, que seria l’època dels vídeos de gatets. Jo la denominaria també l’època dels ossets de peluix. Busquin “amistat” a Google i sabran a què em refereixo.

Vaig tenir la sort de sopar recentment amb la científica colombiana Gladis Aparicio Rojas, que té l’obstinada pretensió de crear un nou material sintètic basat en el fil de l’aranya Nephila clavipes que, al seu parer, augmentarà la vida útil de les bateries. “És molt més resistent que l’acer i més flexible que el niló”, em va dir. Li vaig preguntar per la seva relació amb les aranyes i em va respondre que “al principi sentia una por natural”, però que, a poc a poc, va començar a entendre el seu comportament: “Vaig aprendre a relacionar-m’hi i avui dia ens hem fet bones amigues. Són unes companyes de feina molt especials i els tinc molta estima”.

Parlem de Davos, però no d’economistes, sinó del debat filosòfic que va tenir lloc a l’Hotel Belvedere el diumenge 17 de març del 1929 entre Cassirer i Heidegger.

Un objecte que no està ben definit és un objecte matemàtic? ¿Els matemàtics creen noves realitats quan defineixen nous objectes?

Carles Capdevila escrivia en aquestes pàgines que “no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic”. No es referia a cap dels deixebles del grec Antístenes, el creador de l’escola cínica, sinó als que consideren de bon to menysprear els valors morals perquè ells no en creuen necessitar cap. Posem l’exemple d’aquell parricida que havia matat els seus pares i es va dirigir al jutge que estava a punt de llegir-li la sentència d’aquesta manera: “Senyor jutge, no oblidi que sóc un pobre orfe”.